Guerra contra Nabis

La guerra contra Nabis fou l'enfrontament bèl·lic ocorregut l'any 195 aC entre Esparta, polis governada pel tirà Nabis, i una coalició conformada per la Lliga Aquea, Pèrgam i Rodes, que comptava amb el suport de la República de Roma i el Regne de Macedònia. El conflicte també és conegut com la guerra laconiana o guerra romanoespartana.
 

Durant la Segona Guerra macedònica (200-196 aC), Macedònia havia cedit a Esparta el control sobre Argos, una ciutat important de la costa egea del Peloponès. La llarga ocupació d'Argos per Esparta va ser utilitzada com un pretext per Roma i els seus aliats per declarar la guerra i establir un setge sobre Argos, capturar la base naval espartana de Gítion i, finalment, assetjar la mateixa Esparta. Les negociacions posteriors portaren la pau d'acord amb les condicions imposades per Roma, sota les quals Argos i les ciutats costaneres de Lacònia eren alliberades del domini espartà i els perdedors van ser obligats a pagar una important indemnització de guerra. Argos quedà integrada en la Lliga Aquea, i les ciutats de Lacònia restaren sota protecció aquea.

Com a resultat de la guerra, Esparta va perdre la seva posició com un dels principals poders militars a Grècia. Tots els consegüents intents espartans de recobrar les pèrdues van fracassar i Nabis, l'últim dels seus sobirans, va ser assassinat. Poc després Esparta quedaria integrada dins la Lliga Aquea, la seva gran rival, i així concloïen uns quants segles d'independència política.

El període anterior a Nabis

Esparta havia estat governada tradicionalment per dos reis, un de la dinastia euripòntida i un de la dinastia agida, però el 227 aC el rei agida Cleòmenes III va fer assassinar quatre dels cinc èfors[3] i deposava[4] el rei euripòntid Arquidam V. El nou governant associat va ser el seu germà Eucleidas, de la dinastia agida però en el tron euripòntid. Es van emprendre reformes socials, i van rebre subvencions de l'Egipte ptolemaic amb la pretensió de reformar i reforçar el poder militar espartà inspirant-se en el model macedoni. Cleòmenes va augmentar el nombre de homoioi[5] i va dotar l'exèrcit espartà amb els pezhetairoi, falangistes d'armadura lleugera a l'estil macedoni,[6] però molts d'aquests nous homoioi van morir a la batalla de Sel·làsia (222 aC) i el maneig d'un respectable exèrcit d'hoplites sense mercenaris o ilotes lliures es va fer difícil. Aquesta possible amenaça a l'hegemonia macedònia sobre Grècia va quedar aixafada pels antigònids a Sel·làsia i els ptolemaics van deixar de donar el seu suport financer.

Amb el desterrament de Cleòmenes III, Esparta es va convertir en una república sense reis des del 222 aC fins al 219 aC, any en què l'agida Agesípolis III i l'euripòntid Licurg es convertiren en reis.[7] Licurg desposseí Agesípolis el 215 aC,[8] i posteriorment Agesípolis intentà, durant anys recuperar el seu tron amb l'ajuda d'un exèrcit d'exiliats espartans que participaren en la guerra entre Esparta i Roma.[8] Licurg regnà sol fins a la mort, el 210 aC. Els seus successors van ser, com a rei euripòntid, el seu fill Pèlops i, de l'altra banda, el tirà Macànides, que no reclamava cap tipus d'origen reial. Regnaren junts fins al 207 aC, quan Macànides va ser mort per Filopemen a la batalla de Mantinea.

Les reformes de Nabis

Després de la mort del tirà Macànides, el 207 aC, Nabis deposà al rei Pèlops amb l'ajuda d'un exèrcit de mercenaris[10][11] i es va proclamar rei, defensant que era un descendent de Demarat d'Esparta, de la dinastia euripòntida. La tradicional constitució de Licurg havia perdut el seu significat i Esparta quedava dominada per un grup dels seus antics mercenaris.

El 205 aC, Nabis va signar un tractat de pau amb la República de Roma però va atacar i capturar el 201 aC el territori de Messene, aliada d'ambdós bàndols i que Esparta havia governat fins al segle IV aC. Quan va arribar l'exèrcit de Megalòpolis sota el comandament de Filopemen van ser obligats a abandonar Messene.[12] Més tard, van ser derrotats de manera decisiva a Tegea, i Nabis va haver de reconsiderar les seves ambicions expansionistes.[13][14]

Durant la Segona Guerra Macedònica (200 - 196 aC), Filip V de Macedònia havia donat a Esparta el control sobre Argos, una important ciutat a la costa egea del Peloponès, amb la condició que desertés de la coalició romana i s'unís a l'aliança macedònica.[15] Quan la guerra es va girar contra el Regne de Macedònia, Esparta es va reincorporar a la coalició romana i va enviar 600 mercenaris cretencs[16] que reforçaren l'exèrcit romà.[17][18] Filip va ser derrotat de manera decisiva pels romans a la batalla de Cinoscèfals però Esparta va mantenir el control sobre Argos.[19] Després de la guerra, l'exèrcit romà no es va retirar de Grècia sinó que va enviar guarnicions a diversos llocs estratègics per així poder protegir els seus interessos.[20]

La República de Roma, en agraïment per l'ajuda que Nabis oferí a la durant la Segona Guerra Macedònica va permetre al tirà continuar amb el domini sobre la polis d'Argos, nomenant la seva esposa Àpia com a governant de la polis. Àpia i Nabis van adquirir més poder confiscant grans propietats a les famílies riques de les polis sota el seu domini i torturant a aquells qui s'hi resistien; la major part de la terra confiscada va ser redistribuïda als ilotes lliberts, lleials a Nabis,[13][17] convertint el port de Gítion en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat d'Esparta.[21] Va permetre als seus aliats cretencs mantenir bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria.[22] El creixement de la seva força naval va permetre fins i tot als més pobres participar com a remers de les seves naus i tenir una ocupació lucrativa. Sota aquestes circumstàncies, l'extensió de la capacitat naval del port de Gítion molestava els limítrofs estats del mar Egeu i la república romana.[23]
Soldats grecs en formació de falange.[24]

El govern de Nabis es fonamentava en les seves reformes socials i en l'enfortiment de les forces armades espartanes, basades en lleves de homoioi i periecos, recolzats per ilotes lleugerament armats i la política implementada per Nabis va portar als supervivents de la batalla de Sel·làsia a l'exili. Com a conseqüència, les tropes pesants ja no estaven disponibles en nombre suficient i això va causar un seriós declivi en el poder militar espartà i l'objectiu de les reformes de Nabis va ser restablir una classe de subjectes lleials capaces de servir com a falangistes ben equipats. El seu alliberament dels ilotes esclavitzats (els neodamodes) va ser una fita molt notable de la història espartana. Amb aquesta acció Nabis va eliminar un pilar ideològic central del vell sistema social d'Esparta i la principal raó per objectar l'expansió espartana cap a les altres polis. Fins llavors, la principal preocupació d'Esparta havia estat prevenir la revolta ilota i aquesta necessitat limitava qualsevol aventura expansionista; d'aquesta manera, l'acció de Nabis va acabar amb aquest problema d'un sol cop. Els seus ilotes lliberts rebien terres de la seva part i es casaven amb les esposes dels ciutadans espartans exiliats o amb les vídues dels membres adinerats de l'elit espartana, que havien estat assassinats per ordre de Nabis.[25]
Planificació

La república de Roma al 200 aC

La Lliga Aquea estava molesta pel fet que un dels seus membres continuava sota ocupació espartana, i per aquest motiu instà a la República de Roma que es replantegés la decisió que permetia a Esparta conservar els territoris dels quals s'havia apoderat. Els romans van acceptar la proposta dels aqueus, car no volien una Esparta forta i reorganitzada que causés problemes un cop ells haguessin d'abandonar Grècia.[1] L'any 195 aC, Tit Quinti Flaminí I, comandant romà a Grècia, va convocar un consell dels estats grecs a Corint per discutir si calia declarar la guerra a Nabis. Entre els estats que van enviar delegats hi havia la Lliga Etòlia, Macedònia, Roma, Pèrgam, Rodes, Tessàlia i la Lliga Aquea.[26] Tots es van declarar a favor de la guerra, excepte la Lliga Etòlia i Tessàlia, que consideraven que els romans havien d'abandonar Grècia immediatament[27][26] i es van oferir per negociar amb Nabis, però la Lliga Aquea s'hi va oposar, car rebutjava qualsevol acció que representés un increment del poder de la Lliga Etòlia.[27]

Els romans van fer servir la guerra com a pretext per mantenir algunes legions a la regió amb la finalitat de prevenir que els espartans i la Lliga Etòlia s'unissin al rei selèucida Antíoc III el gran si aquest envaïa Grècia.[28] Flaminí va enviar primer un delegat a Esparta, exigint que Nabis lliurés Argos a la Lliga Aquea o iniciaria una guerra contra Roma i els seus aliats grecs.[29] Nabis es va negar a acceptar l'ultimàtum de Flaminí i 40.000 soldats romans i els seus aliats van dirigir-se al Peloponès,[29] on Flaminí va unir les seves forces amb les d'Aristaenos, el comandant aqueu, que comptava amb unes 10.000 unitats d'infanteria i 1.000 de cavalleria a Cleonae, avançant junts cap a Argos. Nabis va designar al seu cunyat, Pitàgores d'Argos, comandant dels 15.000 homes de la guarnició de la ciutat.[30]

A mesura que els romans i la Lliga Aquea avançaven cap a la ciutat, un jove argiu anomenat Damocles va intentar iniciar una revolta contra la guarnició espartana. Amb uns pocs seguidors, des de l'àgora de la ciutat, va dirigir-se als seus conciutadans exhortant-los a revoltar-se, però la revolta no va reixir i Damocles, juntament amb la majoria dels seus seguidors, van ser envoltats i assassinats per la guarnició espartana.[30] Uns pocs supervivents van aconseguir escapar i van poder arribar fins al campament de Flaminí, i li van suggerir que si situava el campament a les portes de la ciutat, els argius es revoltarien contra els espartans.[30] Llavors, Flaminí va enviar la infanteria i la cavalleria lleugera a cercar un nou terreny on establir el campament.[30] En detectar el petit grup de soldats romans, un contingent de tropes espartanes van sortir per les portes de la ciutat i van combatre als romans per mitjà d'escaramusses, aproximadament a uns 300 peus de les muralles de la ciutat. Finalment, els romans van aconseguir que els espartans es retiressin a la ciutat.

Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys fou un conflicte armat ocorregut entre els anys 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l'imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya d'una banda, i l'Electorat de Saxònia, l'Arxiducat d'Àustria, el Regne de França, Rússia —fins a l'any 1762—, Suècia —des del 1757 fins al 1762— i Espanya —a partir del 1761—, de l'altra. Aquesta guerra va provocar més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera primera Guerra Mundial.
 

Front europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia —perduda el 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle el 1748— a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França.

La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia —aliat d'Àustria—, el 28 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.

Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'exèrcit austríac a la Batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la Batalla de Kolin el 18 de juny.

França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'exèrcit prussià. A la Batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la Batalla de Leuthen.

A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la Batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la Batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la Batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la Batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.

El 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la Batalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la Batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a la Batalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac; i a la Batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens.

Menorca

Els francesos desembarcaren a Menorca amb grans forces i van posar setge a Maó, i John Byng rebé el comandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa de Menorca, que fou derrotada.

Cuba i Filipines

A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.

Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal.

Batalla de Madrid

La batalla de Madrid foren els combats entre les forces lleials al govern de la Segona República Espanyola i els militars revoltats durant el mes de novembre del 1936 per aconseguir el control de la ciutat a l'inici de la Guerra Civil espanyola.

Les condecoracions militars més importants de la República Espanyola, la Placa Laureada de Madrid i el Distintiu de Madrid (Distintivo de Madrid),[1] varen rebre el nom de la capital d'Espanya que durant la guerra civil va simbolitzar valor i resistència antifeixista a causa del llarg assetjament.

Antecedents

La insurrecció militar del dia 17 al Marroc es va estendre per la majoria de les guarnicions militars però a Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces fidels a la República i les milícies populars.

La batalla

El mes d'octubre, el general Franco inicia l'assalt a Madrid des de Toledo, a 70 km. Les forces colonials compten amb vuit columnes, combinant l'acció amb la cavalleria de Mola i carros de combat alemanys. Madrid, plena de refugiats que plantegen un problema logístic d'abastament alimentari, és bombardejat durament i regularment mentre les milícies, sense experiència s'estructuren sota el comandament dels generals Miaja i Rojo. Les tropes franquistes arriben a Móstoles, Leganés i Getafe el 4 de novembre. En aquest context de tensió es va produir l'assetjament del Cuartel de la Montaña i les matances de Paracuellos en les quals milers de militars, falangistes, militants de dretes i religiosos són assassinats. La ciutat és assaltada pel sud i per l'oest. El 6 de novembre el govern va fugir fora de la zona de combat, a València. L'atac dels nacionals contra la capital va ser rebutjat en una ferotge batalla que es lliuraria a l'entorn de la Casa de Campo i la Ciudad Universitaria, entre els dies 8 i 23 de novembre gràcies a la resistència de xoc de les milícies i els sindicats,[3] l'arribada de 3.000 membres de les Brigades Internacionals, els primers avions «Mosques» soviètics, i el suport de tanquistes experimentats.[4] Madrid es convertia en el símbol mundial de la lluita contra el feixisme. El 23 de novembre Franco renuncia a la conquesta ràpida de Madrid i decideix allargar la guerra guanyant-la per esgotament del bàndol republicà.

Conseqüències

La batalla acabà amb la victòria republicana, els quals es feren forts a la ciutat i aconseguiren mantenir la comunicació per via terrestre amb els territoris que encara es mantenien lleials al govern democràtic, bàsicament Catalunya i la zona oriental de la península. Aquesta situació perdurà i donà lloc a l'anomenat setge de Madrid, situació de bloqueig sota la pressió militar, que durà fins a la caiguda de la ciutat en mans franquistes el 28 de març del 1939,[5] pocs dies abans de la caiguda de la República Espanyola i el final de la guerra.

Només durant els bombardejos de Madrid del 1936, els primers bombardejos urbans sitemàtics de la història de l'aviació, van morir unes 2000 persones, segons Hugh Thomas.

Llegenda de les quatre barres de sang

La Llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l'origen de la Senyera Reial que apareix per primera vegada el 1551 en la Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a València, obra de Pere Antoni Beuter. Aquesta llegenda situa l'origen de la Senyera Reial en la persona de Guifré el Pilós, i més concretament, narra que el senyal dels quatre pals fou creat després d'una batalla contra els normands, quan el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides de Guifré el Pilós, i tot passant després quatre dits per damunt de l'escut daurat del comte de Barcelona li digué: «aquestes seran les vostres armes, comte».

La Llegenda de les quatre barres de sang no apareix a cap obra històrica abans de l'obra de Beuter de 1551, per bé que l'adscripció del Senyal Reial al llinatge dels comtes de Barcelona ja havia estat establert pels reis d'Aragó el segle XIV. Al segle XV aparegueren versions primàries de la llegenda que explicaven la creació d'aquest senyal heràldic en unes marques de sang fetes sobre un escut daurat fins que, finalment, al segle XVI fou el mateix Beuter qui advertí que havia trobat la llegenda de Guifré el Pilós i les barres de sang en uns suposats «cuadernos de mano» (quaderns manuscrits), sense donar més indicacions. Si bé hom no pot imputar, amb absoluta seguretat, que Beuter fos el creador de la llegenda, sembla clar que el recurs dels suposats «cuadernos de mano», o bé remet a una font anterior, o bé fou un subterfugi per evitar qualsevol crítica posterior.

La llegenda valenciana de les quatre barres de sang fou un èxit immediat i fulminant, essent a partir d'aleshores copiada per tots els historiadors posteriors donant-la per verídica. No fou fins al 1812 que l'historiador català Joan de Sans i de Barutell desacredità qualsevol veracitat a la llegenda valenciana de les quatre barres, assenyalant les incoherències històriques que es presenten respecte Guifré el Pilós (c. 840-897), mentre que l'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués ha demostrat que l'heràldica no aparegué a Europa fins al segon quart del segle XII (1125-1150). Tot i que el 1812 Joan de Sans i de Barutell desacredità totalment la historicitat de la llegenda, no per això deixà de ser una llegenda formosa, raó per la qual els artistes sentiren la necessitat de reproduir-la gràficament i de glossar-la amb poemes. La llegenda valenciana de les quatre barres de sang apareguda el segle XVI no s'ha de confondre amb la Llegenda medieval de Guifré el Pilós, compilada pels monjos de monestir de Santa Maria de Ripoll el segle XII.

Guerra Civil de Guatemala

La Guerra Civil de Guatemala va durar 36 anys, des de 1960 fins a 1996, i va ser la guerra més llarga del continent americà.

Hi va haver uns 200.000 morts i entre 40.000 a 50.000 persones desaparegudes. Amb un intent de genocidi de la població indígena de Guatemala per part dels descendents d'europeus. 

Causes

Els antecedents de la guerra civil van ser una protesta de camperols contra el govern de Guatemala que, en aquell moment, era una dictadura militar de dretes.

El govern dels Estats Units, per evitar un tomb cap a l'esquerra, a través de la CIA va endegar l'operació PBSUCCESS (1953–54) propiciant que el coronel Carlos Castillo Armas fes un cop d'estat. Aquest nou president prohibí els sindicats i els partits d'esquerres amb l'efecte que l'oposició d'esquerra es radicalitzés.

A aquest cop d’estat en van seguir altres i la discriminació i el racisme contra els maies i altres ètnies que, malgrat ser la majoria de la població no posseïen la terra. Poc després de la revolució cubana un grup de militars guatemaltencs d'esquerres es varen revoltar contra el govern i van mantenir contactes amb el govern comunista cubà

Desenvolupament

El 31 de gener de 1980 un grup d'indígenes guatemaltencs ocuparen l'ambaixada espanyola, l'edifici va ser cremat i hi moriren 36 persones, entre elles el pare de l'aleshores desconeguda Rigoberta Menchú.

José Efraín Ríos Montt un general de l’exércit, va encapçalar el 23 de març de 1982 un cop d’estat contra el president electe Ángel Aníbal Guevara i Ríos assumí el poder de forma dictatorial. Durant els 16 mesos que va governar les seves "Patrulles d’Autodefensa Civil" (PAC), que en realitat eren grups paramilitars, lluitaren contra tot tipus d'opositors i van fer impossible la democràcia. Un altre cop d’estat, el del ministre de Defensa Oscar H. Mejía Víctores, el va derrocar.

En aquell moment entrà en acció la posteriorment premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú amb el seu llibre de 1983 “Em dic Rigoberta Menchú i així em va néixer la consciència”.

El 1986 el civil Vinicio Cerezo arribà a la presidència del país ja dotat d’una nova constitució i amb mesures democràtiques i de garanties pels drets humans. Però la violència va seguir encara 10 anys més.

El president Álvaro Arzú Irigoyen va ser qui, el 1996, va signar amb el guerriller Rolando Morán les negociacions de la pau definitiva. Amb aquest acord el braç polític de la guerilla va passar a ser un partit polític legal.

Insurrecció dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja

La Rebel·lió dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja a la Intendència de la Paz va ser un dels focus revolucionaris que es van produir a l'Alt Perú (avui Bolívia) en contra del domini espanyol. Va passar al 1811 com a reacció a la derrota del exèrcit auxiliar de Buenos Aires a la Batalla d'Huaqui.

Ocupació de La Paz

Després que l'exèrcit realista al comandament de José Manuel de Goyeneche obtingués la victòria en la Batalla d'Huaqui el 20 de juny del 1811, les restes de l'exèrcit del Nord es van precipitar en retirada cap a Potosí. Francisco del Rivero amb la seva divisió gairebé intacta va avançar sobre La Paz on el governador Domingo Tristán i el cabildo havien revocat la seva adhesió a Buenos Aires. Després de diversos enfrontaments, Rivero i les seves forces van retornar a Cochabamba.

Immediatament a la derrota de Guaqui, a la Intendència de la Paz els indígenes dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja, prèviament incentivats per Rivero, no van acceptar la restauració realista en els seus territoris i es van revoltar comandats pel subdelegat de Larecaja Juan Manuel Muñecas (germà del capellà Ildefonso Escolástico de las Muñecas) i Juan Manuel Cáceres (supervivent de la revolució de La Paz del 1809). Eren els qui van conformar l'Exèrcit Restaurador dels Indis del Perú assetjant La Paz des del 29 de juny del 1811. el seu centre d'operacions es va situar en les altures de Pampajasi.

Goyeneche va avançar sobre La Paz, a on el seu cosí Domingo Tristán el va rebre triomfalment i va ser confirmat en el càrrec de governador. El 4 d'agost Goyeneche va partir cap a Cochabamba.

A principis d'agost del 1811 les forces de Cáceres van incendiar i van ocupar la ciutat de La Paz. Allí va ser decapitat el governador intendent interí Diego Quint Fernández Dávila i degollats els seus partidaris i la guarnició de tres-cents homes per un destacament indígena al comandament de Casimiro Irusta. Entre les incorporacions que ho van anar aconseguint havia la del cacic de San Agustín de Toledo, Titichoca, i la del cabdill de Chayanta, Manuel Ascensio Padilla.

El 13 d'agost l'avantguarda realista al comandament de Juan Ramírez Orozco va obtenir el triomf a la primera Batalla de Sipe Sipe (o Batalla d'Amiraya) sobre les forces de Cochabamba. El 21 d'agost del 1811, Goyeneche va entrar pacíficament a Cochabamba, després d'acceptar peticions de clemència dels seus ciutadans.

Els insurrectes van col·locar com a intendent de La Paz a Ramon Mariaca i després van atacar a la guarnició realista que custodiava el pas del riu Desaguadero, van degollar als seus cent defensors i es van dirigir (al comandament de Cáceres) a la trobada del general Gerónimo Marró de Lombera, qui amb mil dos-cents homes va ser destacat per Goyeneche per recuperar La Paz. Els dos exèrcits van xocar a la Batalla de Sicasica el 6 d'octubre, sent derrotats completament els realistes, per la qual cosa Lombera es va refugiar a Oruro amb només set homes, sent aquesta vila presa l'endemà.
 

Reacció realista

En assabentar-se de la derrota de Sicasica, Goyeneche es va trobar aïllat del Perú i va partir rumb a Oruro amb tres mil cinc-cents soldats des Chuquisaca, deixant-ne cinc-cents en aquesta ciutat.

Per donar suport a l'exèrcit realista de Goyeneche, el Virrei del Perú José Fernando d'Abascal, va ordenar al governador de Puno, Manuel Quimper, que preparés un exèrcit amb forces reclutades a Arequipa, Lampa, Azángaro, Tacna i Cusco. Es van dirigir en direcció a La Paz quatre o cinc mil soldats indígenes des de Cusco al comandament del cacic Mateo Pumacahua, secundat pel cacic de Chincher, Manuel Choquehuanca, rebent reforços d'Arequipa i de Puno.[2] Aquestes forces eren majoritàriament indígenes quítxues i van cometre excessos i crueltats contra les poblacions aimares al arribar a l'Alt Perú. Per tallar-los el pas sobre el riu Desaguadero, els insurrectes d'Omasuyos i Larecaja es van enfrontar i van vèncer a la Batalla de Tiquina a una guarnició realista, prenent dos canons, però no van poder impedir que el tinent coronel Pedro Benavente prengués La Paz (segons García Camba, amb el suport de Lombera, qui segons altres fonts havia estat atropellat a Sicasica). Ocupada La Paz pels realistes, Pumacahua va avançar cap Sicasica i Oruro restablint les comunicacions amb l'exèrcit de Goyeneche, qui va iniciar la seva marxa sobre Potosí on es trobava Eustoqui Díaz Vélez amb les restes de l'Exèrcit del Nord.

Guerra dels Segadors

La Guerra dels Segadors (o Guerra de Separació) és el conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 entre Espanya i França, que separava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren així a mans franceses.

Causes

És comú dir que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven provocaren un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. Però realment va ésser la defensa de Catalunya després que Pau Claris demanés ajuda a França per sofocar la revoltar popular contra la burgesia i la noblesa catalana. Catalunya es veié agreujat pel malestar que generà a diferents contrades catalanes la presència de tropes franceses durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes (i catalanes) i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.

Un altre detonant fou la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.

El comte-duc Olivares, primer ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Catalunya, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona per fer front a la política expansionista dels Àustries a Europa, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.[2]

El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular.

Al voltant del 1639, les dues causes s'entroncaren i es produí la identificació i solidaritat dels pagesos amb l'actitud de recel polític de les autoritats. Així s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, cada vegada més important, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.

El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. Però malgrat les lleis catalanes, el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, alhora que era una càrrega fiscal sobre la pagesia i tot Catalunya en patí les conseqüències. Aquest fet comportà abusos de la soldadesca a la població i produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.[3] Poc a poc s'estengueren a les poblacions més grans, com a Barcelona, cap i casal, on també van intentar allotjar la tropa i el Consell de Cent, govern municipal, s'oposà fermament[4]

Els revoltats van justificar la rebel·lió principalment amb arguments religiosos, acusant l'Exèrcit castellà d'haver comès impunement sacrilegis contra el Santíssim Sagrament en cremar diverses esglésies,[5] a més d'haver realitzat violacions de dones.

Desenvolupament del conflicte

La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat[6] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra.

Els revoltats, acampats a Sant Celoni, prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats pel comte de Santa Coloma, baró de Queralt i virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evacuació al Rosselló. En no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord. Va sortir el 27 de maig, cremà Montiró el 30 de maig i l'endemà es refugià a la ciutadella de Roses

Guerra russoturca

La Guerra russoturca de 1877–1878 també coneguda com la Guerra d'Orient , va tenir els seus orígens en la voluntat russa d'aconseguir un accés a la Mar Mediterrània i alliberar els pobles eslaus dels Balcans de l'imperi Otomà.

La guerra comença: fonts balcàniques i la maniobra russa

A Bòsnia i Hercegovina es va iniciar una revolta antiotomana durant l'estiu del 1875, causada principalment per la forta càrrega tributària imposada per l'administració turca. Malgrat una lleugera reducció dels impostos, la revolta va continuar fins a finals del 1875, desembocant en l'alçament búlgar d'abril del 1876. La tensió a Bòsnia i el suport rus van encoratjar els principats de Sèrbia i Montenegro a declarar igualment la guerra a l'Imperi Otomà al qual pertanyien nominalment. La guerra va despertar els interessos imperialistes de dues grans potències: Rússia (Príncep Gortxakov) i Àustria-Hongria (Comte Andrassi), que van signar l'acord secret de Reichstadt el 8 de juliol, pel qual es dividien la Península Balcànica depenent del resultat de la guerra.

A l'agost del 1876, les tropes sèrbies van ser derrotades per l'exèrcit otomà, la qual cosa contrariava els interessos russos i austríacs, que d'aquesta manera no podien reclamar cap territori otomà. No obstant això, les atrocitats comeses contra la població civil eslava durant la guerra i l'alçament búlgar d'abril van tenir una forta repercussió arreu d'Europa. Com a resultat, va tenir lloc, el mes de desembre d'aquell any, la Conferència de Constantinoble en la qual (la Turquia no hi estava representada) les grans potències van debatre les fronteres d'una o més futures províncies autònomes búlgares dintre de l'Imperi Otomà. La Conferència va ser interrompuda quan el canceller turc va informar als delegats que la Turquia havia aprovat una nova constitució que garantia els drets i llibertats de totes les minories ètniques i que els búlgars gaudirien dels mateixos drets que els otomans. Malgrat això, Rússia va continuar sent hostil envers l'Imperi Otomà, postulant que la constitució era només una solució parcial. A través de negociacions diplomàtiques, els russos van assegurar la no-intervenció d'Àustria-Hongria en futures operacions militars. Les restants potències estaven paralitzades pel fort suport de l'opinió pública a la idea de la independència búlgara, per la seva incredulitat en les intencions de l'exèrcit rus, i per altres problemes interns.

Continuació: el borni i el cec

Rússia va declarar la guerra a la Turquia el 24 d'abril del 1877. Alguns descriuen aquesta guerra com "una guerra entre el borni i el cec" a causa dels molts errors d'estratègia comesos per ambdós bàndols, encara que això era un problema comú a totes les guerres contemporànies, des de la de Crimea fins a la dels bòers.

Sobre el paper, el resultat de la guerra era incert. Els russos tenien capacitat per a armar un exèrcit més gran, de fins a 200.000 homes, mentre que els turcs comptaven amb només uns 160.000 soldats, però tenien l'avantatge de les fortificacions i del control total del Mar Negre, a més de comptar amb vaixells patrullers al Danubi. No obstant això, la capacitat militar turca podia estimar-se en un 25% del que s'ha exposat en les xifres. A més, els turcs desconeixien totalment els plans russos i van fer pocs intents per a predir les seves accions i contrarestar-les, preferint mantenir-se en les fortificacions esperant l'arribada de l'enemic.

El comandament militar turc a Istanbul havia subestimat la capacitat russa. No va creure que els russos creuarien el Danubi lluny del delta, pensant que preferirien el camí més curt per la costa del Mar Negre, tot i que en aquesta àrea hi havia les fortaleses turques més fortes, ben subministrades i fornides. A la part interior del Danubi només havia una posició correctament fortificada, la de Vidin, on es trobaven les tropes liderades per Osman Paixà, recentment victorioses contra els serbis.

Curs de la guerra

Des de l'inici de la guerra, Rússia va destruir totes les embarcacions del Danubi, assegurant-se n'el pas per qualsevol punt. Al juny, una petita unitat russa va passar el Danubi prop del delta, a Galatz i va marxar cap a Russe. Això va confirmar als turcs que la gran força russa utilitzaria aquesta zona per a travessar el riu. Al juliol, els russos van construir un pont a través a Svixtov, indret on no hi havia tropes turques significatives. El comandament a Istanbul va ordenar Osman Paixà que anés a protegir la fortalesa de Nikòpol, però de camí Paixà es va assabentar que els russos ja l'havien conquerit i es va dirigir cap a la vila de Plèven.

A penes 24 hores després que Paixà fortifiqués Pleven, nombroses forces russes a càrrec del carismàtic "General Blanc" Mikhaïl Skóbelev van atacar la ciutat. Osman Paixà va organitzar una defensa brillant i va repel·lir dos atacs russos ocasionant-los pèrdues enormes. Els bàndols tenien la mateixa quantitat d'elements i l'exèrcit rus se sentia desanimat. La majoria dels analistes coincideixen que un contraatac hauria permès als turcs prendre el control i destruir el pont. No obstant això, Osman Paixà tenia l'ordre de mantenir-se en el fort de Pleven, i allí es va quedar.

Camp de Batalla prop del Pas de Xipka (Pintura de Vasili Veresxaguin)

Rússia no tenia més tropes per assaltar Pleven, de manera que la van assetjar i demanaren als romanesos que els donessin suport amb tropes. Poc després, les forces romaneses van creuar el Danubi i es van se'ls van unir. El 16 d'agost, a Gorni-Studen, els exèrcits al voltant de Pleven - reanomenats com a Exèrcits de l'Oest - van quedar sota el control del príncep romanès Carles I, assessorat pel general rus Pavel Dmitrievitx Zotov i el general romanès Alexandru Cernat. Els romanesos van lluitar per a capturar els reductes de Grivitza al voltant de Pleven, i els van mantenir sota el seu control fins al final. El setge de Plèven va durar de juliol a desembre de 1877, a partir de quan els Exèrcits de l'Oest van tallar totes les rutes de subministrament cap a la fortalesa.

A finals de novembre, les forces otomanes van intentar trencar el setge en direcció a Opanetos, en el sector defensat per les tropes romaneses. L'intent va fallar i, el 28 de novembre, el comandant Osman Paixà, ferit, va ser capturat. Va lliurar la seva espasa al coronel romanès Mihail Christodulo Cerchez. Els russos a les ordres del mariscal de camp Ióssif Gurko van apoderar-se dels passos d'Stara planinà, que eren crucials per a maniobrar. Després, ambdós bàndols van lluitar a les Batalles del Pas de Xipka. Gurko va realitzar diversos atacs al Pas de Xipka i va aconseguir assegurar-lo. Les tropes turques van intentar reprendre aquesta ruta, per a reforçar a Osman Paixà a Pleven, però no ho van aconseguir. Alhora, Gurko va liderar una ofensiva final que va aixafar als turcs al voltant del Pas de Xipka.

L'ofensiva turca al Pas de Xipka és considerada com un dels pitjors errors de la guerra, atès que els altres passos estaven pràcticament sense protecció. En aquells dies, un gran nombre de tropes turques es van mantenir fortificades al llarg de la costa del Mar Negre i es van involucrar en molt poques operacions. Un fort contingent finlandès, una unitat romanesa de més de 40.000 soldats i brigades voluntàries de la població búlgara local van lluitar en la guerra del costat dels russos.

Intervenen les Potències

El febrer de 1878, l'exèrcit rus gairebé havia arribat a Istanbul però, tement que la ciutat caigués, els britànics van enviar una flota de cuirassats per a intimidar Rússia i evitar que entressin a la ciutat. Sota la pressió de la flota, i havent sofert pèrdues enormes (al voltant de 200.000 homes), Rússia va acceptar buscar un acord; d'aquesta manera se signaria el Tractat de San Stefano. (Ayastefanos Anlaşmesı en turc, el 3 de març, pel qual l'Imperi Otomà reconeixia la independència de la Romania, Sèrbia i Montenegro, així com l'autonomia de Bulgària). Alarmades per l'extensió del poder rus als Balcans, les grans potències van modificar el tractat en el Congrés de Berlín.

Revolució dels Clavells

L'alçament militar del dia 25 d'abril del 1974 va esfondrar el règim polític en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril (25 d'abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L'alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Precedents

Com a conseqüència del cop militar del 28 de maig del 1926, va ser instaurat a Portugal un règim autoritari d'inspiració feixista. El 1933, el règim, que s'autodenomina Estado Novo, és remodelat i António de Oliveira Salazar va passar a controlar el país. Salazar tindrà el poder fins a l'any 1968, quan li va ser retirat com a conseqüència d'un bac en què va sofrir lesions cerebrals. El substitut va ser Marcello Caetano que va dirigir el país fins que va ser deposat el 25 d'abril del 1974.

Sota el govern de l'Estado Novo, Portugal va ser considerat sempre una dictadura per l'oposició, pels observadors estrangers i àdhuc pels mateixos dirigents del règim. Formalment, existien eleccions, però sempre van ser contestades per una oposició que acusava el govern de frau electoral i de no respectar el deure d'imparcialitat.

L'Estado Novo posseïa una policia política, la PVDE (Polícia de Vigilancia e Defesa do Estado), anomenada a partir del 1945 la PIDE (Policia internacional e de Defesa do Estado) i, a partir del 1969, la DGS (Direcção-Geral de Segurança; en català, la Direcció General de Seguretat) que perseguia els opositors del règim. La política colonial del país va ser de mantindre les colònies rere la dècada 1960, al contrari que la majoria dels països europeus, essencialment perquè la manutenció d'un imperi colonial formava part de la visió de la història dels ideòlegs del règim. Malgrat la contestació als fòrums mundials, com l'ONU, Portugal va mantindre una política de força i va ser obligat, a partir de l'inici dels anys 60, a defensar militarment les colònies contra els grups independentistes a l'Angola, a la Guinea Bissau i al Moçambic.

Econòmicament, el règim va mantindre una política de condicionament industrial que consistia a atribuir el mercat portuguès a només alguns grups industrials. El país va romandre pobre fins als anys 60 i això va estimular l'emigració cap a països com ara França o Suïssa però, a partir dels anys 60 es va produir, com a bona part d'Espanya, un gran desenvolupament econòmic.

Preparació

La primera reunió clandestina de capitans va tenir lloc a Bissau, el 21 d'agost del 1973. Una nova reunió, el 9 de setembre del 1973 al Monte Sobral (Alcáçovas) va crear el Movimento das Forças Armadas. El dia 5 de març del 1974 va ser aprovat el primer document del moviment : "Els Militars, les Forces Armades i la Nació" que va circular clandestinament. El dia 14 de març el govern va destituir els generals António de Spínola i Francisco da Costa Gomes dels seus càrrecs en haver refusat de participar en una cerimònia de suport al règim. El dia 24 de març la darrera reunió clandestina va decidir el derrocament del règim per la força.

Moviments militars durant la Revolució

Vegeu la cronologia completa dels esdeveniments a Cronologia de la Revolució dels clavells.

El dia 24 d'abril del 1974, un grup de militars comandats per Otelo Saraiva de Carvalho va instal·lar secretament el lloc de comandament del moviment colpista a la caserna de Pontinha, a Lisboa.

A les 10:55 de la nit va ser retransmesa la cançó "E depois do Adeus", de Paulo de Carvalho, pels Emissores Associados de Lisboa. Aquest va ser un dels senyals prèviament convingut pels colpistes que anunciava la presa de posicions de la primera fase del cop d'estat.

El segon senyal va produir-se a les 00:20 de la matinada, quan va ser retransmesa la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso, pel programa Limite de la Rádio Renascença, que confirmava el cop i marcava l'inici de les operacions. El locutor de l'emissió va ser Leite de Vasconcelos, periodista i poeta moçambiquès.

El cop militar del dia 25 d'abril va tenir la col·laboració de diversos règims militars que van desenvolupar una acció concertada.

Al nord del país, una força del CICA 1 liderada pel Tinent Coronel Carlos Azeredo va prendre el Quarter General de la Regió Militar de Porto. Aquesta força va ser reforçada per altres vingudes de Lamego. Forces del BC9 de Viana do Castelo van ocupar l'Aeroport de Pedras Rubras i forces del CIOE van ocupar la RTP i el RCP de Porto. El règim va reaccionar i el ministre de defensa va ordenar a les tropes de Braga que avançaren cap a Porto però les forces de Braga ja s'havien adherit al colp militar.

L'Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém va tindre el paper més important amb l'ocupació del Terreiro do Paço, que és la plaça de Lisboa on hi ha la seu de bona part dels ministeris. Les forces de l'Escola Pràctica de Cavalleria eren comandades pel capità Salgueiro Maia. El Terreiro do Paço va ser ocupat a les primeres hores del matí. Salgueiro Maia va traslladar més tard part de les seues forces cap al Quartel do Carmo on era el cap del govern, Marcello Caetano, que va retre's al final del dia al General António de Spínola i va anar-se'n a Madeira, des d'on va partir en exili cap al Brasil.

El 25 d'abril del 1974 van morir 4 persones, en disparar alguns membres de la policia política a les persones que es manifestaven davant els locals d'aquesta policia.

La política de les Tres D

L'endemà, Spínola va anunciar la formació d'una junta de salut nacional i va llegir la proclamació redactada per la MFA. Aquesta proclamació afirmava que el poder seria remès als civils després de la celebració d'eleccions lliures i insistia en la voluntat d'una política de les Tres D : «democratitzar, descolonitzar i desenvolupar».

Conseqüències

Després del dia 25 van ser alliberats els presos polítics de la Presó de Caxias. Els líders polítics de l'oposició a l'exili van tornar al país durant els dies següents. Una setmana més tard, l'1 de maig fou celebrat legalment al carrer per primera vegada en molts anys. A Lisboa van reunir-se vora 500.000 persones.

Portugal va passar per un període d'agitació que va durar més o menys 2 anys, marcats per la lluita entre l'esquerra i la dreta. Les grans empreses van ser nacionalitzades. El 1976 van celebrar-se eleccions i va ser establerta una democràcia parlamentària com les d'Europa Occidental. La guerra colonial va acabar i les colònies africanes van independitzar-se abans de la fi de 1975.

Primavera de Praga

La Primavera de Praga (en txec: Pražské jaro, en eslovac: Pražská jar) va ser un breu període reformista i de liberalització política a Txecoslovàquia entre el 5 de gener i el 21 d'agost de 1968. Va iniciar-se amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a Primer Secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia i va finalitzar amb la invasió del país per part de la Unió Soviètica i d'altres membres del Pacte de Varsòvia, que aturaren les reformes.

Les reformes de la Primavera van ser una aposta decidida per part de Dubček de donar més drets als ciutadans de Txecoslovàquia, tot iniciant un procés de descentralització de l'economia i democratització així com d'aixecament de les restriccions sobre els mitjans, la llibertat d'expressió i de circulació. Després d'un debat sobre la divisió del país en tres repúbliques; Bohèmia, Moràvia-Silèsia i Eslovàquia, Dubček aprovà la decisió de dividir-lo en dues; la República Txeca i Eslovàquia,[nota 1] canvi que finalment va culminar-se el 1992.

Les reformes, especialment la descentralització de l'autoritat administrativa, van ser vistes amb recel pels soviètics, que després de negociacions fallides, van enviar 500.000 militars del Pacte de Varsòvia per ocupar el país en aplicació del que es coneixeria com a Doctrina Bréjnev. Davant d'una força militar superior els txecoslovacs reaccionaren fonamentalment mitjançant accions no violentes com intents de confraternització, de distracció de les tropes enemigues i violacions del toc de queda. Gràcies a aquestes accions de resistència civil, la invasió prevista inicialment per uns pocs dies va allargar-se diversos mesos. Les poques accions violentes, com l'autoimmolació de l'estudiant Jan Palach, no van significar en cap cas una resistència militar a gran escala.

Després de la Primavera, Txecoslovàquia va entrar en un període anomenat normalització, on els diferents líders txecoslovacs, particularment el president Gustáv Husák, van intentar reinstaurar les condicions econòmiques i polítiques prèvies a l'elecció de Dubček. Txecoslovàquia va romandre sota control soviètic fins a la també pacífica Revolució de Vellut de 1989. El relatiu èxit de la resistència no-violenta durant el procés, se cita com un dels elements clau que van facilitar la transició del país cap a la democràcia durant la Caiguda de la Unió Soviètica a principis dels anys 90.

La Primavera de Praga destaca com a font d'inspiració d'artistes com Václav Havel, Karel Husa, Karel Kryl o Milan Kundera, que va escriure la seva obra magna, La insostenible lleugeresa del ser, basada en aquests fets.

Guerra d'Algèria

Quan encara la Quarta República Francesa estava sotragada pel trauma de la guerra d'Indoxina va seguir, sense solució de continuïtat, un nou malson a Algèria: va ser la guerra de descolonització més despietada, que es va perllongar durant vuit anys (1954-1962). Aquest país era la possessió més antiga de França, i s'hi havia dut a terme un procés real de colonització, no solament econòmic, sinó també humà: el 1956 vivien al país un milió de colons europeus (coneguts com a pied-noirs, i que eren sobretot francesos, espanyols i maltesos), sobre una població total de 8.700.000 algerians musulmans. A més, era la colònia més propera a França, estava situada a l'altra banda del Mediterrani, i compartia fins i tot una similitud geogràfica amb el sud de la metròpoli.

En segon lloc, les possessions africanes havien estat decisives per a assegurar la continuïtat de l'Estat francès durant la Segona Guerra Mundial. L'exèrcit metropolità havia estat derrotat pels alemanys el 1940, però les tropes colonials franceses havien sobreviscut intactes i es van posar al servei de De Gaulle i la França Lliure a partir de 1942. En certa manera, França havia acabat en el bàndol dels guanyadors gràcies al seu imperi, i en això, Algèria i el Marroc hi havien tingut un paper rellevant. Per tant, encara en els anys cinquanta, les colònies es veien com una mena de reserva política i de supervivència estatal. Les consideracions històriques, sentimentals i polítiques es van unir a les merament econòmiques quan el 1956 es van descobrir jaciments de petroli al Sàhara algerià.

La repressió francesa

La rígida administració francesa i la seva actitud de considerar separatisme nu i cru qualsevol reclamació de drets per part de les províncies-colònies va contribuir de manera clara a l'esclat de la violència a Algèria.

Però els algerians havien aportat als exèrcits francesos gairebé dos-cents mil soldats, i malgrat això amb prou feines havien estat afavorits amb millores en les seves condicions polítiques o econòmiques. La frustració estava més soterrada del que semblava, i pel maig de 1945, coincidint amb les celebracions del final de la Segona Guerra Mundial es va desencadenar una matança de població blanca al poblet de Sétif.

Les atrocitats van causar un centenar de víctimes, però la resposta de les autoritats va ser desproporcionada, i va incloure bombardejos a pobles sencers, afusellaments sense judici i mà lliure a la venjança dels colons pied-noirs. La xifra de morts entre la població algeriana musulmana, segurament, va ser superior a les 10.000 persones.

El Front d'Alliberament Nacional (FLN)

La societat algeriana musulmana va quedar tan desfeta per la repressió que en els anys successius no es va tornar a produir cap protesta important. No obstant això, molts dels soldats algerians que havien servit a l'exèrcit francès a Europa, durant la Segona Guerra Mundial, van acabar formant els quadres de l'anomenat Front d'Alliberament Nacional Algerià (FLN), que l'any 1954 es va llançar a la insurrecció contra el domini colonial.

La revolta algeriana va agafar els francesos en un moment particularment amarg: en plena assimilació de la derrota patida a la guerra d'Indoxina. En realitat, bona part de les unitats retirades a l'Extrem Orient van ser enviades a Algèria, embarcades en una guerra colonial.

Després d'un panorama de derrotes militars successives que arrencaven de 1940, els militars francesos estaven decidits a no aturar-se davant de res per tal de conservar Algèria. El 1956, els desordres i el terrorisme havien desembocat en una guerra oberta i la guarnició francesa a Algèria, estimada en 200.000 homes, es va duplicar al llarg d'aquell any. La independència del Marroc i de Tunísia (el 1956) va contribuir a fer que el conflicte prengués més magnitud, ja que des d'aquests països (i des d'Egipte) arribaven armes i combatents per a l'FLN.

Mentrestant, a París, la Quarta República Francesa s'enfonsava, víctima de les inacabables crisis polítiques dels governs i la Cambra. Era una situació molt delicada, ja que a Algèria, l'elit militar es queixava de la debilitat dels polítics. De fet, l'estament castrense disposava de tantes atribucions a Algèria que el poder estava pràcticament a les seves mans. Pel maig de 1958, amb el suport dels pied-noirs, els militars van prendre el control de la colònia i van instaurar un comitè de salvació pública dirigit pel general Massud.

Davant del temor d'un possible cop d'estat, el general De Gaulle, que havia abandonat el poder el 1947 en protesta per com s'havia creat la Quarta República, va assumir el poder com a president de la República. L'enorme autoritat moral que De Gaulle tenia aleshores, juntament amb la seva innegable habilitat com a polític, van servir per a desactivar la crisi, tot i que es va haver de redactar una Constitució (la que va donar pas a la Cinquena República Francesa), es va produir un nou intent militar de cop d'estat (abril de 1961) i va aparèixer un brot de terrorisme ultranacionalista, l'Organisation de l'armée secrète (OAS), l'objectiu de la qual era evitar la cessió d'Algèria. Malgrat tot, però, l'any 1962 França va sortir del mal pas accedint a l'autodeterminació algeriana amb els Acords d'Evian

Bombardeig de Xàtiva

El bombardeig de Xàtiva o bombardeig de l'estació de Xàtiva és el nom amb què es coneix l'atac de l'aviació feixista italiana sobre l'estació de la capital de La Costera, el 12 de febrer de 1939.

A causa del gran nombre de víctimes i destrucció material, alguns autors l'han denominat el Guernica valencià.[1] Tot i això, al contrari que el bombardeig de Guernica, el de Xàtiva és menys conegut i després de la guerra va quedar en oblit.

Context històric

Aquest atac s'enquadra dins dels nombrosos atacs sobre població civil que efectuà l'aviació franquista i els seus aliats sobre el País Valencià als últims mesos de la Guerra Civil, quan ja era evident el final d'aquesta i quan l'aviació republicana i les defenses antieaèries valencianes estaven molt malmeses. L'aviació franquista, l'aviació Legionària italiana i la legió Còndor alemanya intensificaren aleshores els seus bombardejos atacant, des de principis de febrer, València, Gandia, Sagunt i Dénia. L'aviació italiana, amb seu a Mallorca, es va mostrar especialment activa, gràcies a l'absència d'impediments.

El bombardeig

Així, el dia 11, la vespra, havien atacat Manuel, una xicoteta població veïna de Xàtiva. El dia 12, finalment, a les 11.30 pm, 5 avions italians aparegueren en el cel de Xàtiva i deixaren caure 20 bombes de 250 kg. Aquestes impactaren de ple sobre l'estació de Xàtiva i les cases circumdants. No se sap si els italians tenien informacions al respecte, però el cas és que en eix moment entrava un comboi militar amb soldats de la XLIX brigada mixta de l'exèrcit Popular que regressava amb permís del front. Les bombes l'agafaren de totes totes i el resultat va ser una carnisseria amb braços i cames penjants dels arbres de l'estació, segons conten els testimonis orals.

A les fotos que realitzaren els mateixos italians, es pot comprovar actualment la gran fumera que provoquen els impactes, que degué fer negre gran part del cel i fer trontollar tota la ciutat. En total, van morir 109 persones de manera directa o dies després en els hospitals, i hi va haver 300 ferits. Alguns hagueren de ser traslladats a l'hospital d'Ontinyent, ja que Xàtiva quedà desbordada davant aquest allau de víctimes. Entre els morts hi hagué sobretot soldats, però també civils: cal destacar-ne 3 xiquets i 14 dones.

L'impacte emocional va ser tan fort que la por a un nou bombardeig es va apoderar de la població de Xàtiva durant aquest darrer tram de la guerra i, tot i la crida de l'alcalde Jovino Fernández a la normalitat, gran part de la població es va traslladar a les cases de camp del paratge de Bixquert, ja que els refugis antiaeris encara no estaven acabats i tothom temia un nou atac.

PDF's

Pdf secreto

LA REVOLUCIÓN MEXICANA

Pdf 2

LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL (1939-1945)

¿QUÉ ES LA REVOLUCIÓN RUSA?

LA REVOLUCIÓN FRANCESA:

Revolució Mexicana

La Revolució Mexicana va ser un moviment social i cultural violent, matisat per tendències socialistes i nacionalistes, que es va realitzar de 1910-1917 amb alguns combats fins a 1920. Aquest moviment va formar el Mèxic del segle xx, ja que va tenir un fort impacte en els treballadors socials i en l'agricultura, i la constitució que es va derivar d'aquest moviment va ser la primera del món que va reconèixer les garanties socials i els drets laborals col·lectius. D'aquest moviment van sorgir personatges internacionals d'esquerra com els pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, i els rebels Emiliano Zapata i Pancho Villa.

Antecedents Socials

Durant la fi de segle XIX Mèxic va ser governat per Porfirio Díaz. La seva presidència es va caracteritzar per la promoció de la indústria i la pacificació del país. Va fomentar la inversió estrangera principalment dels nord-americans, els francesos i els anglesos. Malgrat el creixement macroeconòmic del país, la pau i el progrés relatius es van assolir a costa de la sobreexplotació de les classes camperola i obrera, concentrant la riquesa, el poder polític i l'accés a l'educació en un grapat de famílies posseïdores de grans latifundis.

Per a eleccions de 1910, Porfirio Díaz va decidir postular-se com a candidat per cinquena ocasió, però el seu adversari va ser Francisco Ignacio Madero González, un popular i acabalat empresari educat a l'estranger que simpatitzava amb les reformes socials i els ideals socialistes i liberals dels germans Flores Magón. Díaz va ordenar l'arrest de Madero mentre feia campanya en Monterrey, i va poder reelegir-se una vegada més a la Presidència de la República. Madero va aconseguir fugir i exiliar-se en San Antonio, Texas, on va redactar el Pla de San Luis en el qual convocava a un aixecament armat que havia d'iniciar el 20 de novembre, 1910. Addicionalment, el pla declarava nul·les les eleccions de 1910, desconeixia al govern de Díaz, nomenava a Madero president provisional, restituïa als indígenes les terres que se'ls havia confiscat i establia el principi de no reelecció (encara vigent a Mèxic). Molts intel·lectuals es van unir al moviment, així com els indígenes encapçalats per Emiliano Zapata al sud, i Pancho Villa i Pascual Orozco al nord. El 10 de maig de 1911 els revolucionaris prenen Ciudad Juárez, i Madero entra triunfant i nomena el seu primer gabinet.[1] Díaz va decidir renunciar al govern i es va exiliar a França.

La Revolució

Després de la renúncia del president Díaz es va formar un govern provisional encapçalat per Francisco León succeït per Madero el 1911. No obstant això, dos anys després Madero seria víctima d'un cop d'estat encapçalat pel general Victoriano Huerta que el va fer matar i es proclamaria president de la nació.[2] Aquest havia planejat el cop amb l'ambaixador dels Estats Units a Mèxic, Henry Lane Wilson, ja que les reformes socials i laborals liberals promogudes per Madero afectaven els interessos dels nord-americans i britànics qui controlaven les empreses petrolieres del país.

Els cabdills van enfocar la lluita en contra del nou govern de Huerta, en una llarga guerra on cada cabdill tenia diferents ideals. Per a aturar la lluita Venustiano Carranza, governador de l'estat de Coahuila va formar l'Exèrcit Constitucionalista amb la intenció de pacificar al país adoptant la major part de les demandes socials esgrimides pels rebels i integrant-les en una nova constitució progressista i socialista. Carranza va assolir plasmar la major part de les demandes en el text de la Constitució de 1917. Amb aquesta va acabar oficialment la Revolució, encara que no pas la violència, que continuaria per alguns anys més.

Guerres de Iugoslàvia

Es coneix com a Guerra de Iugoslàvia un seguit de conflictes violents al territori de l'antiga Iugoslàvia que varen tenir lloc entre 1991 i 2001. Comprenien dos grups de successives guerres que afectaven totes sis exrepúbliques iugoslaves. Altres termes amb què es coneix també aquest conflicte són: "Guerra de l'exIugoslàvia", "Guerra de Secessió Iugoslava", o "Tercera guerra Balcànica" (un terme passatger encunyat pel periodista britànic Misha Glenny, al·ludint a la Primera Guerra Balcànica i la Segona Guerra Balcànica del 1912-1913).

Es caracteritzen per ser uns conflictes ètnics entre els pobles de l'antiga Iugoslàvia, principalment entre els Serbis d'un costat i Croats, Bosnians o Albanesos de l'altre; però també entre Bosnians i Croats a Bòsnia i Macedonis i albanesos a la República de Macedònia.

Les guerres van acabar amb una bona part de l'antiga Iugoslàvia reduïda a la pobresa, interrupció econòmica massiva i inestabilitat persistent a través dels territoris on hi va haver les pitjors batalles. Es consideren els conflictes més sagnants a terres europees des del final de la Segona Guerra Mundial i també els primers des de la Segona Guerra Mundial en haver estat formalment considerats com a genocides amb una acusació de crims de guerra per a molts dels responsables clau. El Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (ICTY, en anglès) va ser establert per Nacions Unides per tal de processar aquests delictes.

Les guerres iugoslaves es poden dividir en dos grups de conflictes diferents:

Guerres durant la desintegració de la República Federal Socialista de Iugoslàvia:

• Guerra d'Eslovènia (1991).
• Guerra de la independència croata (1991-1995).
• Guerra de Bòsnia (1992-1995).

Guerres a regions de població albanesa:

• Guerra de Kosovo (1996-1999).
• Conflicte del sud de Sèrbia (1999-2001).
• Conflicte de Macedònia (2001).

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Resum del conflicte

Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931,[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya.[9][10] A la primavera de 1940, Alemanya, aliada a Itàlia, va envair els països de l'Europa occidental i del nord; derrotà amb facilitat els exèrcits francès i britànic; tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord, i el juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria; l'intent d'envair la Unió Soviètica resultaria al final clau en la seva derrota.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]

Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.[15]

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.