Revolució dels Clavells

L'alçament militar del dia 25 d'abril del 1974 va esfondrar el règim polític en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril (25 d'abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L'alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Precedents

Com a conseqüència del cop militar del 28 de maig del 1926, va ser instaurat a Portugal un règim autoritari d'inspiració feixista. El 1933, el règim, que s'autodenomina Estado Novo, és remodelat i António de Oliveira Salazar va passar a controlar el país. Salazar tindrà el poder fins a l'any 1968, quan li va ser retirat com a conseqüència d'un bac en què va sofrir lesions cerebrals. El substitut va ser Marcello Caetano que va dirigir el país fins que va ser deposat el 25 d'abril del 1974.

Sota el govern de l'Estado Novo, Portugal va ser considerat sempre una dictadura per l'oposició, pels observadors estrangers i àdhuc pels mateixos dirigents del règim. Formalment, existien eleccions, però sempre van ser contestades per una oposició que acusava el govern de frau electoral i de no respectar el deure d'imparcialitat.

L'Estado Novo posseïa una policia política, la PVDE (Polícia de Vigilancia e Defesa do Estado), anomenada a partir del 1945 la PIDE (Policia internacional e de Defesa do Estado) i, a partir del 1969, la DGS (Direcção-Geral de Segurança; en català, la Direcció General de Seguretat) que perseguia els opositors del règim. La política colonial del país va ser de mantindre les colònies rere la dècada 1960, al contrari que la majoria dels països europeus, essencialment perquè la manutenció d'un imperi colonial formava part de la visió de la història dels ideòlegs del règim. Malgrat la contestació als fòrums mundials, com l'ONU, Portugal va mantindre una política de força i va ser obligat, a partir de l'inici dels anys 60, a defensar militarment les colònies contra els grups independentistes a l'Angola, a la Guinea Bissau i al Moçambic.

Econòmicament, el règim va mantindre una política de condicionament industrial que consistia a atribuir el mercat portuguès a només alguns grups industrials. El país va romandre pobre fins als anys 60 i això va estimular l'emigració cap a països com ara França o Suïssa però, a partir dels anys 60 es va produir, com a bona part d'Espanya, un gran desenvolupament econòmic.

Preparació

La primera reunió clandestina de capitans va tenir lloc a Bissau, el 21 d'agost del 1973. Una nova reunió, el 9 de setembre del 1973 al Monte Sobral (Alcáçovas) va crear el Movimento das Forças Armadas. El dia 5 de març del 1974 va ser aprovat el primer document del moviment : "Els Militars, les Forces Armades i la Nació" que va circular clandestinament. El dia 14 de març el govern va destituir els generals António de Spínola i Francisco da Costa Gomes dels seus càrrecs en haver refusat de participar en una cerimònia de suport al règim. El dia 24 de març la darrera reunió clandestina va decidir el derrocament del règim per la força.

Moviments militars durant la Revolució

Vegeu la cronologia completa dels esdeveniments a Cronologia de la Revolució dels clavells.

El dia 24 d'abril del 1974, un grup de militars comandats per Otelo Saraiva de Carvalho va instal·lar secretament el lloc de comandament del moviment colpista a la caserna de Pontinha, a Lisboa.

A les 10:55 de la nit va ser retransmesa la cançó "E depois do Adeus", de Paulo de Carvalho, pels Emissores Associados de Lisboa. Aquest va ser un dels senyals prèviament convingut pels colpistes que anunciava la presa de posicions de la primera fase del cop d'estat.

El segon senyal va produir-se a les 00:20 de la matinada, quan va ser retransmesa la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso, pel programa Limite de la Rádio Renascença, que confirmava el cop i marcava l'inici de les operacions. El locutor de l'emissió va ser Leite de Vasconcelos, periodista i poeta moçambiquès.

El cop militar del dia 25 d'abril va tenir la col·laboració de diversos règims militars que van desenvolupar una acció concertada.

Al nord del país, una força del CICA 1 liderada pel Tinent Coronel Carlos Azeredo va prendre el Quarter General de la Regió Militar de Porto. Aquesta força va ser reforçada per altres vingudes de Lamego. Forces del BC9 de Viana do Castelo van ocupar l'Aeroport de Pedras Rubras i forces del CIOE van ocupar la RTP i el RCP de Porto. El règim va reaccionar i el ministre de defensa va ordenar a les tropes de Braga que avançaren cap a Porto però les forces de Braga ja s'havien adherit al colp militar.

L'Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém va tindre el paper més important amb l'ocupació del Terreiro do Paço, que és la plaça de Lisboa on hi ha la seu de bona part dels ministeris. Les forces de l'Escola Pràctica de Cavalleria eren comandades pel capità Salgueiro Maia. El Terreiro do Paço va ser ocupat a les primeres hores del matí. Salgueiro Maia va traslladar més tard part de les seues forces cap al Quartel do Carmo on era el cap del govern, Marcello Caetano, que va retre's al final del dia al General António de Spínola i va anar-se'n a Madeira, des d'on va partir en exili cap al Brasil.

El 25 d'abril del 1974 van morir 4 persones, en disparar alguns membres de la policia política a les persones que es manifestaven davant els locals d'aquesta policia.

La política de les Tres D

L'endemà, Spínola va anunciar la formació d'una junta de salut nacional i va llegir la proclamació redactada per la MFA. Aquesta proclamació afirmava que el poder seria remès als civils després de la celebració d'eleccions lliures i insistia en la voluntat d'una política de les Tres D : «democratitzar, descolonitzar i desenvolupar».

Conseqüències

Després del dia 25 van ser alliberats els presos polítics de la Presó de Caxias. Els líders polítics de l'oposició a l'exili van tornar al país durant els dies següents. Una setmana més tard, l'1 de maig fou celebrat legalment al carrer per primera vegada en molts anys. A Lisboa van reunir-se vora 500.000 persones.

Portugal va passar per un període d'agitació que va durar més o menys 2 anys, marcats per la lluita entre l'esquerra i la dreta. Les grans empreses van ser nacionalitzades. El 1976 van celebrar-se eleccions i va ser establerta una democràcia parlamentària com les d'Europa Occidental. La guerra colonial va acabar i les colònies africanes van independitzar-se abans de la fi de 1975.

Revolució Mexicana

La Revolució Mexicana va ser un moviment social i cultural violent, matisat per tendències socialistes i nacionalistes, que es va realitzar de 1910-1917 amb alguns combats fins a 1920. Aquest moviment va formar el Mèxic del segle xx, ja que va tenir un fort impacte en els treballadors socials i en l'agricultura, i la constitució que es va derivar d'aquest moviment va ser la primera del món que va reconèixer les garanties socials i els drets laborals col·lectius. D'aquest moviment van sorgir personatges internacionals d'esquerra com els pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, i els rebels Emiliano Zapata i Pancho Villa.

Antecedents Socials

Durant la fi de segle XIX Mèxic va ser governat per Porfirio Díaz. La seva presidència es va caracteritzar per la promoció de la indústria i la pacificació del país. Va fomentar la inversió estrangera principalment dels nord-americans, els francesos i els anglesos. Malgrat el creixement macroeconòmic del país, la pau i el progrés relatius es van assolir a costa de la sobreexplotació de les classes camperola i obrera, concentrant la riquesa, el poder polític i l'accés a l'educació en un grapat de famílies posseïdores de grans latifundis.

Per a eleccions de 1910, Porfirio Díaz va decidir postular-se com a candidat per cinquena ocasió, però el seu adversari va ser Francisco Ignacio Madero González, un popular i acabalat empresari educat a l'estranger que simpatitzava amb les reformes socials i els ideals socialistes i liberals dels germans Flores Magón. Díaz va ordenar l'arrest de Madero mentre feia campanya en Monterrey, i va poder reelegir-se una vegada més a la Presidència de la República. Madero va aconseguir fugir i exiliar-se en San Antonio, Texas, on va redactar el Pla de San Luis en el qual convocava a un aixecament armat que havia d'iniciar el 20 de novembre, 1910. Addicionalment, el pla declarava nul·les les eleccions de 1910, desconeixia al govern de Díaz, nomenava a Madero president provisional, restituïa als indígenes les terres que se'ls havia confiscat i establia el principi de no reelecció (encara vigent a Mèxic). Molts intel·lectuals es van unir al moviment, així com els indígenes encapçalats per Emiliano Zapata al sud, i Pancho Villa i Pascual Orozco al nord. El 10 de maig de 1911 els revolucionaris prenen Ciudad Juárez, i Madero entra triunfant i nomena el seu primer gabinet.[1] Díaz va decidir renunciar al govern i es va exiliar a França.

La Revolució

Després de la renúncia del president Díaz es va formar un govern provisional encapçalat per Francisco León succeït per Madero el 1911. No obstant això, dos anys després Madero seria víctima d'un cop d'estat encapçalat pel general Victoriano Huerta que el va fer matar i es proclamaria president de la nació.[2] Aquest havia planejat el cop amb l'ambaixador dels Estats Units a Mèxic, Henry Lane Wilson, ja que les reformes socials i laborals liberals promogudes per Madero afectaven els interessos dels nord-americans i britànics qui controlaven les empreses petrolieres del país.

Els cabdills van enfocar la lluita en contra del nou govern de Huerta, en una llarga guerra on cada cabdill tenia diferents ideals. Per a aturar la lluita Venustiano Carranza, governador de l'estat de Coahuila va formar l'Exèrcit Constitucionalista amb la intenció de pacificar al país adoptant la major part de les demandes socials esgrimides pels rebels i integrant-les en una nova constitució progressista i socialista. Carranza va assolir plasmar la major part de les demandes en el text de la Constitució de 1917. Amb aquesta va acabar oficialment la Revolució, encara que no pas la violència, que continuaria per alguns anys més.

Revolució russa de 1905

La Revolució russa del 1905 va ser una revolta, antigovernamental i espontània, generalitzada arreu de l'Imperi Rus. Aparentment, no va tenir direcció ni control, ni tampoc cap objectiu reconegut. És considerada generalment com el punt d'inici dels canvis a Rússia que van culminar amb la Revolució Russa del 1917 i la fi del Tsarisme.

Context

Encara que les insurreccions havien estat un element comú més de l'imperi Rus, van ser diferents de les dècades anteriors al 1905. El descontentament polític s'havia estat gestant des de la polèmica emancipació dels serfs del 1861 efectuada per Alexandre II. L'emancipació va ser perillosament inacabada, amb anys de pagaments per indemnització o redempció als dvroyanstvo i una llibertat limitada, tècnica per als narod (gent corrent). Els drets del poble van seguir emmarcats dins d'una sèrie de deures i regles rígidament estructurades segons la classe social. L'emancipació va ser només una part d'un conjunt de canvis polítics, legals, socials i econòmics que van començar a la dècada del 1860 mentre el país es desplaçava lentament des de l'absolutisme feudal cap al capitalisme.

Mentre que aquestes reformes havien liberalitzat les estructures econòmiques, socials i culturals, el sistema polític va romandre pràcticament inalterat. Diversos intents de reforma van ser durament rebutjats per la monarquia i la burocràcia. Fins i tot, els canvis consensuats van tenir un abast relatiu; per exemple, menys de quaranta províncies tenien zemstvo (consells rurals), cinquanta anys després de la seva introducció legislativa. Les expectatives, contrarestades pel limitat progrés reformador, va produir una frustració que arribat el moment va desembocar en rebel·lions. La sensació entre aquells els insurrectes era que la demanda de «terra i llibertat» només podia satisfer-se mitjançant la revolució. Els revolucionaris en actiu provenien gairebé exclusivament de la intel·ligèntsia. El moviment es va dir narodnitxestvo, o populisme revolucionari.

No era un grup unificat, sinó més aviat un vast espectre de cèl·lules radicals escindides, cadascuna amb el seu propi ideari. Les arrels ideològiques dels revolucionaris es van originar al treball, anterior a la reforma emancipadora, del noble Alexander Herzen i la seva síntesi del socialisme europeu i el col·lectivisme camperol eslau. Herzen sostenia que la societat russa encara era preindustrial, i abanderava una imatge idealitzada que considerava la narod i la obstxina (comuna camperola) com la base del canvi revolucionari. Al mateix temps al país mancava un proletariat industrial. Altres pensadors van exposar que la pagesia russa era una força extremadament conservadora, lleial a la llar, poble o comunitat, i a ningú més. Aquests pensadors sostenien que als camperols només els importava la seva terra i s'oposarien profundament a la democràcia i el liberalisme occidental.

Posteriors ideòlegs russos també es van veure atrets a la idea d'una elit revolucionària, concepte que es posaria en pràctica el 1917. El 13 de març (Calendari julià) del 1881, Alexandre II va morir en un atemptat amb bomba perpetrat per Narodnaia volia, una escissió del segon partit Zemlia i volia. Va ser succeït per Alexandre III, un fervent conservador, marcadament influït per Konstantin Pobedonostsev, un devot del govern autocràtic. Sota Alexandre III, el servei policial secret (Okhrana) va actuar molt eficientment per a suprimir tant els moviments revolucionaris com els protodemocràtics d'arreu del país. La Okhrana va dispersar la intel·ligència mitjançant empresonaments i exili. Es van prendre mesures legislatives contra «no russos» i seguidors d'altres religions que no fossin l'ortodoxa. La comunitat jueva va estar particularment en el punt de mira. Els intel·lectuals, els «no russos» i els jueus van emigrar per a evitar la persecució. Va ser aquest èxode a Europa Occidental el qual va posar als pensadors russos en contacte amb el marxisme.

El primer grup marxista rus es formaria el 1883, encara que no arribaria a una grandària rellevant fins al 1898. En fort contrast amb l'estancament social de les dècades del 1880 i 1890, es van fer grans salts en el procés industrialitzador. Aquest creixement continuaria i s'intensificaria en l'última dècada del segle XIX amb la construcció del ferrocarril Transsiberià i les reformes empreses pel «sistema Witte». Sergei Witte, que va ser ministre de Finances el 1892, va haver d'enfrontar-se a un constant dèficit pressupostari. Va pretendre incrementar els ingressos de l'Estat impulsant l'economia i atraient inversors estrangers. El 1897 va fixar el ruble al patró or. El creixement econòmic es concentraria en unes poques regions, que incloïen Moscou, Sant Petersburg, Ucraïna i Bakú. Al voltant de la meitat de tot el capital invertit era estranger; així mateix, els experts i emprenedors vinguts de fora van resultar vitals. El 1905, els grups revolucionaris s'havien recuperat de l'opressiva dècada del 1880.

El Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), de tendència marxista es va crear el 1898 i va acabar dividint-se el 1903, donant lloc als menxevics i els bolxevics. Lenin va publicar la seva obra Què queda per fer? el 1902. El Partit Social-Revolucionari (SRs) es va fundar a Jarkov el 1900, i la seva «Organització de Combat» (Boevaia Organizatsiia) va assassinar molts polítics rellevants fins al 1905 i fins i tot després; entre aquests es troben dos ministres de l'Interior, Dimitri Sergeievitx Sipyagin el 1902 i el seu successor, el molt odiat Viatxeslav von Plehve, el 1904. Aquests assassinats van portar al govern a transferir encara més poders a la policia. La guerra contra el Japó, al principi popular, va contribuir més al descontentament general per la successió de les derrotes i la falta d'objectius clars. L'evident desigualtat de l'emancipació estava sent revisada, al mateix temps que els camperols protestaven cremant granges arreu del país. El creixement econòmic de la dècada del 1890 va donar pas a una depressió durant la qual els obrers protestaven per les seves pèssimes condicions. El 1903, un terç de l'exèrcit rus en la part occidental del país tenia assignades tasques d'«acció repressora».

Nicolau II va pujar al tron el 1894. Com els seus predecessors, va rebutjar tossudament qualsevol canvi polític.