Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys fou un conflicte armat ocorregut entre els anys 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l'imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya d'una banda, i l'Electorat de Saxònia, l'Arxiducat d'Àustria, el Regne de França, Rússia —fins a l'any 1762—, Suècia —des del 1757 fins al 1762— i Espanya —a partir del 1761—, de l'altra. Aquesta guerra va provocar més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera primera Guerra Mundial.
 

Front europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia —perduda el 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle el 1748— a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França.

La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia —aliat d'Àustria—, el 28 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.

Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'exèrcit austríac a la Batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la Batalla de Kolin el 18 de juny.

França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'exèrcit prussià. A la Batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la Batalla de Leuthen.

A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la Batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la Batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la Batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la Batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.

El 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la Batalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la Batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a la Batalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac; i a la Batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens.

Menorca

Els francesos desembarcaren a Menorca amb grans forces i van posar setge a Maó, i John Byng rebé el comandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa de Menorca, que fou derrotada.

Cuba i Filipines

A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.

Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal.

Revolució dels Clavells

L'alçament militar del dia 25 d'abril del 1974 va esfondrar el règim polític en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril (25 d'abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L'alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Precedents

Com a conseqüència del cop militar del 28 de maig del 1926, va ser instaurat a Portugal un règim autoritari d'inspiració feixista. El 1933, el règim, que s'autodenomina Estado Novo, és remodelat i António de Oliveira Salazar va passar a controlar el país. Salazar tindrà el poder fins a l'any 1968, quan li va ser retirat com a conseqüència d'un bac en què va sofrir lesions cerebrals. El substitut va ser Marcello Caetano que va dirigir el país fins que va ser deposat el 25 d'abril del 1974.

Sota el govern de l'Estado Novo, Portugal va ser considerat sempre una dictadura per l'oposició, pels observadors estrangers i àdhuc pels mateixos dirigents del règim. Formalment, existien eleccions, però sempre van ser contestades per una oposició que acusava el govern de frau electoral i de no respectar el deure d'imparcialitat.

L'Estado Novo posseïa una policia política, la PVDE (Polícia de Vigilancia e Defesa do Estado), anomenada a partir del 1945 la PIDE (Policia internacional e de Defesa do Estado) i, a partir del 1969, la DGS (Direcção-Geral de Segurança; en català, la Direcció General de Seguretat) que perseguia els opositors del règim. La política colonial del país va ser de mantindre les colònies rere la dècada 1960, al contrari que la majoria dels països europeus, essencialment perquè la manutenció d'un imperi colonial formava part de la visió de la història dels ideòlegs del règim. Malgrat la contestació als fòrums mundials, com l'ONU, Portugal va mantindre una política de força i va ser obligat, a partir de l'inici dels anys 60, a defensar militarment les colònies contra els grups independentistes a l'Angola, a la Guinea Bissau i al Moçambic.

Econòmicament, el règim va mantindre una política de condicionament industrial que consistia a atribuir el mercat portuguès a només alguns grups industrials. El país va romandre pobre fins als anys 60 i això va estimular l'emigració cap a països com ara França o Suïssa però, a partir dels anys 60 es va produir, com a bona part d'Espanya, un gran desenvolupament econòmic.

Preparació

La primera reunió clandestina de capitans va tenir lloc a Bissau, el 21 d'agost del 1973. Una nova reunió, el 9 de setembre del 1973 al Monte Sobral (Alcáçovas) va crear el Movimento das Forças Armadas. El dia 5 de març del 1974 va ser aprovat el primer document del moviment : "Els Militars, les Forces Armades i la Nació" que va circular clandestinament. El dia 14 de març el govern va destituir els generals António de Spínola i Francisco da Costa Gomes dels seus càrrecs en haver refusat de participar en una cerimònia de suport al règim. El dia 24 de març la darrera reunió clandestina va decidir el derrocament del règim per la força.

Moviments militars durant la Revolució

Vegeu la cronologia completa dels esdeveniments a Cronologia de la Revolució dels clavells.

El dia 24 d'abril del 1974, un grup de militars comandats per Otelo Saraiva de Carvalho va instal·lar secretament el lloc de comandament del moviment colpista a la caserna de Pontinha, a Lisboa.

A les 10:55 de la nit va ser retransmesa la cançó "E depois do Adeus", de Paulo de Carvalho, pels Emissores Associados de Lisboa. Aquest va ser un dels senyals prèviament convingut pels colpistes que anunciava la presa de posicions de la primera fase del cop d'estat.

El segon senyal va produir-se a les 00:20 de la matinada, quan va ser retransmesa la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso, pel programa Limite de la Rádio Renascença, que confirmava el cop i marcava l'inici de les operacions. El locutor de l'emissió va ser Leite de Vasconcelos, periodista i poeta moçambiquès.

El cop militar del dia 25 d'abril va tenir la col·laboració de diversos règims militars que van desenvolupar una acció concertada.

Al nord del país, una força del CICA 1 liderada pel Tinent Coronel Carlos Azeredo va prendre el Quarter General de la Regió Militar de Porto. Aquesta força va ser reforçada per altres vingudes de Lamego. Forces del BC9 de Viana do Castelo van ocupar l'Aeroport de Pedras Rubras i forces del CIOE van ocupar la RTP i el RCP de Porto. El règim va reaccionar i el ministre de defensa va ordenar a les tropes de Braga que avançaren cap a Porto però les forces de Braga ja s'havien adherit al colp militar.

L'Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém va tindre el paper més important amb l'ocupació del Terreiro do Paço, que és la plaça de Lisboa on hi ha la seu de bona part dels ministeris. Les forces de l'Escola Pràctica de Cavalleria eren comandades pel capità Salgueiro Maia. El Terreiro do Paço va ser ocupat a les primeres hores del matí. Salgueiro Maia va traslladar més tard part de les seues forces cap al Quartel do Carmo on era el cap del govern, Marcello Caetano, que va retre's al final del dia al General António de Spínola i va anar-se'n a Madeira, des d'on va partir en exili cap al Brasil.

El 25 d'abril del 1974 van morir 4 persones, en disparar alguns membres de la policia política a les persones que es manifestaven davant els locals d'aquesta policia.

La política de les Tres D

L'endemà, Spínola va anunciar la formació d'una junta de salut nacional i va llegir la proclamació redactada per la MFA. Aquesta proclamació afirmava que el poder seria remès als civils després de la celebració d'eleccions lliures i insistia en la voluntat d'una política de les Tres D : «democratitzar, descolonitzar i desenvolupar».

Conseqüències

Després del dia 25 van ser alliberats els presos polítics de la Presó de Caxias. Els líders polítics de l'oposició a l'exili van tornar al país durant els dies següents. Una setmana més tard, l'1 de maig fou celebrat legalment al carrer per primera vegada en molts anys. A Lisboa van reunir-se vora 500.000 persones.

Portugal va passar per un període d'agitació que va durar més o menys 2 anys, marcats per la lluita entre l'esquerra i la dreta. Les grans empreses van ser nacionalitzades. El 1976 van celebrar-se eleccions i va ser establerta una democràcia parlamentària com les d'Europa Occidental. La guerra colonial va acabar i les colònies africanes van independitzar-se abans de la fi de 1975.