Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys fou un conflicte armat ocorregut entre els anys 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l'imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya d'una banda, i l'Electorat de Saxònia, l'Arxiducat d'Àustria, el Regne de França, Rússia —fins a l'any 1762—, Suècia —des del 1757 fins al 1762— i Espanya —a partir del 1761—, de l'altra. Aquesta guerra va provocar més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera primera Guerra Mundial.
 

Front europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia —perduda el 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle el 1748— a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França.

La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia —aliat d'Àustria—, el 28 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.

Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'exèrcit austríac a la Batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la Batalla de Kolin el 18 de juny.

França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'exèrcit prussià. A la Batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la Batalla de Leuthen.

A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la Batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la Batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la Batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la Batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.

El 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la Batalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la Batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a la Batalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac; i a la Batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens.

Menorca

Els francesos desembarcaren a Menorca amb grans forces i van posar setge a Maó, i John Byng rebé el comandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa de Menorca, que fou derrotada.

Cuba i Filipines

A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.

Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal.

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Resum del conflicte

Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931,[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya.[9][10] A la primavera de 1940, Alemanya, aliada a Itàlia, va envair els països de l'Europa occidental i del nord; derrotà amb facilitat els exèrcits francès i britànic; tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord, i el juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria; l'intent d'envair la Unió Soviètica resultaria al final clau en la seva derrota.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]

Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.[15]

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l'1 d'agost i a França el 3 d'agost.[2] Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia, l'Imperi rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918,[3] que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle xix. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.