Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys fou un conflicte armat ocorregut entre els anys 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l'imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya d'una banda, i l'Electorat de Saxònia, l'Arxiducat d'Àustria, el Regne de França, Rússia —fins a l'any 1762—, Suècia —des del 1757 fins al 1762— i Espanya —a partir del 1761—, de l'altra. Aquesta guerra va provocar més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera primera Guerra Mundial.
 

Front europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia —perduda el 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle el 1748— a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França.

La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia —aliat d'Àustria—, el 28 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.

Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'exèrcit austríac a la Batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la Batalla de Kolin el 18 de juny.

França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'exèrcit prussià. A la Batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la Batalla de Leuthen.

A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la Batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la Batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la Batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la Batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.

El 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la Batalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la Batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a la Batalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac; i a la Batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens.

Menorca

Els francesos desembarcaren a Menorca amb grans forces i van posar setge a Maó, i John Byng rebé el comandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa de Menorca, que fou derrotada.

Cuba i Filipines

A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.

Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal.

Guerra Civil de Guatemala

La Guerra Civil de Guatemala va durar 36 anys, des de 1960 fins a 1996, i va ser la guerra més llarga del continent americà.

Hi va haver uns 200.000 morts i entre 40.000 a 50.000 persones desaparegudes. Amb un intent de genocidi de la població indígena de Guatemala per part dels descendents d'europeus. 

Causes

Els antecedents de la guerra civil van ser una protesta de camperols contra el govern de Guatemala que, en aquell moment, era una dictadura militar de dretes.

El govern dels Estats Units, per evitar un tomb cap a l'esquerra, a través de la CIA va endegar l'operació PBSUCCESS (1953–54) propiciant que el coronel Carlos Castillo Armas fes un cop d'estat. Aquest nou president prohibí els sindicats i els partits d'esquerres amb l'efecte que l'oposició d'esquerra es radicalitzés.

A aquest cop d’estat en van seguir altres i la discriminació i el racisme contra els maies i altres ètnies que, malgrat ser la majoria de la població no posseïen la terra. Poc després de la revolució cubana un grup de militars guatemaltencs d'esquerres es varen revoltar contra el govern i van mantenir contactes amb el govern comunista cubà

Desenvolupament

El 31 de gener de 1980 un grup d'indígenes guatemaltencs ocuparen l'ambaixada espanyola, l'edifici va ser cremat i hi moriren 36 persones, entre elles el pare de l'aleshores desconeguda Rigoberta Menchú.

José Efraín Ríos Montt un general de l’exércit, va encapçalar el 23 de març de 1982 un cop d’estat contra el president electe Ángel Aníbal Guevara i Ríos assumí el poder de forma dictatorial. Durant els 16 mesos que va governar les seves "Patrulles d’Autodefensa Civil" (PAC), que en realitat eren grups paramilitars, lluitaren contra tot tipus d'opositors i van fer impossible la democràcia. Un altre cop d’estat, el del ministre de Defensa Oscar H. Mejía Víctores, el va derrocar.

En aquell moment entrà en acció la posteriorment premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú amb el seu llibre de 1983 “Em dic Rigoberta Menchú i així em va néixer la consciència”.

El 1986 el civil Vinicio Cerezo arribà a la presidència del país ja dotat d’una nova constitució i amb mesures democràtiques i de garanties pels drets humans. Però la violència va seguir encara 10 anys més.

El president Álvaro Arzú Irigoyen va ser qui, el 1996, va signar amb el guerriller Rolando Morán les negociacions de la pau definitiva. Amb aquest acord el braç polític de la guerilla va passar a ser un partit polític legal.

Insurrecció dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja

La Rebel·lió dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja a la Intendència de la Paz va ser un dels focus revolucionaris que es van produir a l'Alt Perú (avui Bolívia) en contra del domini espanyol. Va passar al 1811 com a reacció a la derrota del exèrcit auxiliar de Buenos Aires a la Batalla d'Huaqui.

Ocupació de La Paz

Després que l'exèrcit realista al comandament de José Manuel de Goyeneche obtingués la victòria en la Batalla d'Huaqui el 20 de juny del 1811, les restes de l'exèrcit del Nord es van precipitar en retirada cap a Potosí. Francisco del Rivero amb la seva divisió gairebé intacta va avançar sobre La Paz on el governador Domingo Tristán i el cabildo havien revocat la seva adhesió a Buenos Aires. Després de diversos enfrontaments, Rivero i les seves forces van retornar a Cochabamba.

Immediatament a la derrota de Guaqui, a la Intendència de la Paz els indígenes dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja, prèviament incentivats per Rivero, no van acceptar la restauració realista en els seus territoris i es van revoltar comandats pel subdelegat de Larecaja Juan Manuel Muñecas (germà del capellà Ildefonso Escolástico de las Muñecas) i Juan Manuel Cáceres (supervivent de la revolució de La Paz del 1809). Eren els qui van conformar l'Exèrcit Restaurador dels Indis del Perú assetjant La Paz des del 29 de juny del 1811. el seu centre d'operacions es va situar en les altures de Pampajasi.

Goyeneche va avançar sobre La Paz, a on el seu cosí Domingo Tristán el va rebre triomfalment i va ser confirmat en el càrrec de governador. El 4 d'agost Goyeneche va partir cap a Cochabamba.

A principis d'agost del 1811 les forces de Cáceres van incendiar i van ocupar la ciutat de La Paz. Allí va ser decapitat el governador intendent interí Diego Quint Fernández Dávila i degollats els seus partidaris i la guarnició de tres-cents homes per un destacament indígena al comandament de Casimiro Irusta. Entre les incorporacions que ho van anar aconseguint havia la del cacic de San Agustín de Toledo, Titichoca, i la del cabdill de Chayanta, Manuel Ascensio Padilla.

El 13 d'agost l'avantguarda realista al comandament de Juan Ramírez Orozco va obtenir el triomf a la primera Batalla de Sipe Sipe (o Batalla d'Amiraya) sobre les forces de Cochabamba. El 21 d'agost del 1811, Goyeneche va entrar pacíficament a Cochabamba, després d'acceptar peticions de clemència dels seus ciutadans.

Els insurrectes van col·locar com a intendent de La Paz a Ramon Mariaca i després van atacar a la guarnició realista que custodiava el pas del riu Desaguadero, van degollar als seus cent defensors i es van dirigir (al comandament de Cáceres) a la trobada del general Gerónimo Marró de Lombera, qui amb mil dos-cents homes va ser destacat per Goyeneche per recuperar La Paz. Els dos exèrcits van xocar a la Batalla de Sicasica el 6 d'octubre, sent derrotats completament els realistes, per la qual cosa Lombera es va refugiar a Oruro amb només set homes, sent aquesta vila presa l'endemà.
 

Reacció realista

En assabentar-se de la derrota de Sicasica, Goyeneche es va trobar aïllat del Perú i va partir rumb a Oruro amb tres mil cinc-cents soldats des Chuquisaca, deixant-ne cinc-cents en aquesta ciutat.

Per donar suport a l'exèrcit realista de Goyeneche, el Virrei del Perú José Fernando d'Abascal, va ordenar al governador de Puno, Manuel Quimper, que preparés un exèrcit amb forces reclutades a Arequipa, Lampa, Azángaro, Tacna i Cusco. Es van dirigir en direcció a La Paz quatre o cinc mil soldats indígenes des de Cusco al comandament del cacic Mateo Pumacahua, secundat pel cacic de Chincher, Manuel Choquehuanca, rebent reforços d'Arequipa i de Puno.[2] Aquestes forces eren majoritàriament indígenes quítxues i van cometre excessos i crueltats contra les poblacions aimares al arribar a l'Alt Perú. Per tallar-los el pas sobre el riu Desaguadero, els insurrectes d'Omasuyos i Larecaja es van enfrontar i van vèncer a la Batalla de Tiquina a una guarnició realista, prenent dos canons, però no van poder impedir que el tinent coronel Pedro Benavente prengués La Paz (segons García Camba, amb el suport de Lombera, qui segons altres fonts havia estat atropellat a Sicasica). Ocupada La Paz pels realistes, Pumacahua va avançar cap Sicasica i Oruro restablint les comunicacions amb l'exèrcit de Goyeneche, qui va iniciar la seva marxa sobre Potosí on es trobava Eustoqui Díaz Vélez amb les restes de l'Exèrcit del Nord.

Revolució Mexicana

La Revolució Mexicana va ser un moviment social i cultural violent, matisat per tendències socialistes i nacionalistes, que es va realitzar de 1910-1917 amb alguns combats fins a 1920. Aquest moviment va formar el Mèxic del segle xx, ja que va tenir un fort impacte en els treballadors socials i en l'agricultura, i la constitució que es va derivar d'aquest moviment va ser la primera del món que va reconèixer les garanties socials i els drets laborals col·lectius. D'aquest moviment van sorgir personatges internacionals d'esquerra com els pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, i els rebels Emiliano Zapata i Pancho Villa.

Antecedents Socials

Durant la fi de segle XIX Mèxic va ser governat per Porfirio Díaz. La seva presidència es va caracteritzar per la promoció de la indústria i la pacificació del país. Va fomentar la inversió estrangera principalment dels nord-americans, els francesos i els anglesos. Malgrat el creixement macroeconòmic del país, la pau i el progrés relatius es van assolir a costa de la sobreexplotació de les classes camperola i obrera, concentrant la riquesa, el poder polític i l'accés a l'educació en un grapat de famílies posseïdores de grans latifundis.

Per a eleccions de 1910, Porfirio Díaz va decidir postular-se com a candidat per cinquena ocasió, però el seu adversari va ser Francisco Ignacio Madero González, un popular i acabalat empresari educat a l'estranger que simpatitzava amb les reformes socials i els ideals socialistes i liberals dels germans Flores Magón. Díaz va ordenar l'arrest de Madero mentre feia campanya en Monterrey, i va poder reelegir-se una vegada més a la Presidència de la República. Madero va aconseguir fugir i exiliar-se en San Antonio, Texas, on va redactar el Pla de San Luis en el qual convocava a un aixecament armat que havia d'iniciar el 20 de novembre, 1910. Addicionalment, el pla declarava nul·les les eleccions de 1910, desconeixia al govern de Díaz, nomenava a Madero president provisional, restituïa als indígenes les terres que se'ls havia confiscat i establia el principi de no reelecció (encara vigent a Mèxic). Molts intel·lectuals es van unir al moviment, així com els indígenes encapçalats per Emiliano Zapata al sud, i Pancho Villa i Pascual Orozco al nord. El 10 de maig de 1911 els revolucionaris prenen Ciudad Juárez, i Madero entra triunfant i nomena el seu primer gabinet.[1] Díaz va decidir renunciar al govern i es va exiliar a França.

La Revolució

Després de la renúncia del president Díaz es va formar un govern provisional encapçalat per Francisco León succeït per Madero el 1911. No obstant això, dos anys després Madero seria víctima d'un cop d'estat encapçalat pel general Victoriano Huerta que el va fer matar i es proclamaria president de la nació.[2] Aquest havia planejat el cop amb l'ambaixador dels Estats Units a Mèxic, Henry Lane Wilson, ja que les reformes socials i laborals liberals promogudes per Madero afectaven els interessos dels nord-americans i britànics qui controlaven les empreses petrolieres del país.

Els cabdills van enfocar la lluita en contra del nou govern de Huerta, en una llarga guerra on cada cabdill tenia diferents ideals. Per a aturar la lluita Venustiano Carranza, governador de l'estat de Coahuila va formar l'Exèrcit Constitucionalista amb la intenció de pacificar al país adoptant la major part de les demandes socials esgrimides pels rebels i integrant-les en una nova constitució progressista i socialista. Carranza va assolir plasmar la major part de les demandes en el text de la Constitució de 1917. Amb aquesta va acabar oficialment la Revolució, encara que no pas la violència, que continuaria per alguns anys més.