Marusya Nikiforova

Marusya Nikiforova

Maria Nikiforova, también conocida como Marusya Nikiforova, fue una destacada anarquista y guerrillera ucraniana que participó activamente durante la Revolución Rusa y la Guerra Civil Rusa.

Orígenes y Activismo Anarquista: Maria Nikiforova nació el 8 de diciembre de 1885 en Aleksandriya, Ucrania, que en ese momento formaba parte del Imperio Ruso. Desde joven, se involucró en actividades anarquistas y se unió al movimiento revolucionario.

Participación en la Revolución Rusa: Durante la Revolución Rusa de 1917, Nikiforova se unió al movimiento anarquista y participó en diversas acciones revolucionarias contra el régimen zarista.

Guerra Civil Rusa: Durante la Guerra Civil Rusa, Nikiforova se destacó como líder militar y comandante de una unidad anarquista. Luchó contra las fuerzas bolcheviques, blancas y otras fuerzas contrarrevolucionarias.

Actividades en Ucrania: Nikiforova operó principalmente en la región de Ucrania y estableció una república independiente anarquista en la ciudad de Gulyai-Pole. Su objetivo era establecer una sociedad basada en principios anarquistas, con énfasis en la autogestión y la igualdad.

Relación con Makhno: Maria Nikiforova colaboró en ciertos momentos con Néstor Makhno, líder del Ejército Insurgente de Ucrania (Ejército Negro), aunque también tuvo desacuerdos con él y otros líderes anarquistas.

Fin de la Guerra Civil: Con el tiempo, las fuerzas bolcheviques prevalecieron en la Guerra Civil Rusa, y el movimiento anarquista en Ucrania fue suprimido. Nikiforova fue capturada por las autoridades bolcheviques y ejecutada en 1919.

Néstor Makhno

Majno en 1921.

Néstor Ivanovich Majnó, también conocido como Néstor Majnó o Nestor Makhno, fue un anarquista ucraniano conocido por su papel en la Revolución Rusa y la Guerra Civil Rusa. 

Inicio de la Vida: Nació el 27 de octubre de 1888 en Guliái-Pólye, Ucrania (entonces parte del Imperio Ruso). Creció en una familia campesina y se vio afectado por las difíciles condiciones de vida.

Activismo Anarquista: Makhno se involucró en actividades anarquistas y revolucionarias desde joven. Durante la Revolución Rusa de 1917, emergió como un líder en la región de Ucrania y se unió al Ejército Insurgente de Ucrania, que más tarde se conocería como el Ejército Negro.

Lev Davydov

Ejército Negro: Makhno lideró el Ejército Insurgente de Ucrania, compuesto principalmente por campesinos anarquistas y partisanos. Su fuerza militar operaba en Ucrania contra los bolcheviques, los blancos y las fuerzas contrarrevolucionarias.

Alianza con los Bolcheviques: En ciertos momentos de la Guerra Civil Rusa, Makhno colaboró tácticamente con los bolcheviques contra los blancos, compartiendo un enemigo común. Sin embargo, esta alianza fue efímera, y Makhno se opuso a las políticas centralistas y autoritarias de los bolcheviques.

Conflicto con los Bolcheviques: A medida que la Guerra Civil Rusa avanzaba, las tensiones entre Makhno y los bolcheviques aumentaron. En 1920, las fuerzas bolcheviques atacaron y desmantelaron el Ejército Negro.

Exilio y Muerte: Makhno fue exiliado en varias ocasiones y vivió en diferentes países europeos. Murió el 25 de julio de 1934 en París, Francia, bajo circunstancias no completamente esclarecidas.

Con Fedir Shchus, Huliaipole, 1919

Union of Poor Peasants

Fanni Kaplán

Fanni Kaplán

Fanni Kaplan fue una activista y militante política rusa, nacida el 10 de febrero de 1890, conocida principalmente por su intento de asesinato contra Vladímir Lenin, líder del Partido Bolchevique y líder de la Revolución Rusa. Aquí hay un resumen de su historia:

Fondo y Activismo: Fanni Kaplan nació en una familia judía en Kiev, Ucrania, entonces parte del Imperio Ruso. Se involucró en actividades políticas y se unió a grupos revolucionarios, incluidos los socialistas y anarquistas.

Balas del cuerpo de Lenin

Descontento con los Bolcheviques: A medida que se desarrollaba la Revolución Rusa y los bolcheviques tomaban el control, Kaplan, al igual que muchos otros revolucionarios, se sintió decepcionada por la dirección que tomaba el país bajo el gobierno bolchevique.

Intento de Asesinato de Lenin: El 30 de agosto de 1918, Fanni Kaplan disparó tres veces contra Vladímir Lenin cuando este salía de una reunión en Moscú. Lenin fue herido, pero logró sobrevivir al atentado.

Arresto y Condena: Inmediatamente después del atentado, Kaplan fue arrestada por las autoridades bolcheviques. Durante su juicio, afirmó que intentó asesinar a Lenin porque creía que su política estaba llevando a la revolución por el camino equivocado.

Ejecución: Fanni Kaplan fue declarada culpable de intento de asesinato y condenada a muerte. Fue ejecutada por fusilamiento el 3 de septiembre de 1918.

Fanni Kaplán en 1918.

El atentado a Lenin, obra de Vladimir Pchelin

Vladimir Lenin

Pavel Zhukov

Vladímir Ilich Uliánov, conocido como Lenin, fue un político y revolucionario ruso que desempeñó un papel crucial en la Revolución Rusa de 1917. 

Juventud y Radicalización: Nació el 22 de abril de 1870 en Simbirsk, Rusia, en una familia de clase media. Su hermano mayor fue ejecutado por conspirar contra el zar, lo que influyó en sus creencias revolucionarias.

Activismo Político: Lenin se involucró en actividades políticas durante sus años universitarios y se unió al Partido Obrero Socialdemócrata Ruso (POSDR) en 1898.

Fotografía policial 1895

Exilio y Radicalización Ideológica: Tras el fracaso de la Revolución Rusa de 1905, Lenin se exilió. Durante este tiempo, desarrolló sus ideas revolucionarias y abogó por una revolución liderada por la clase obrera.

Regreso a Rusia: En 1917, aprovechando el caos durante la Primera Guerra Mundial y la desafección popular hacia el gobierno zarista, Lenin regresó a Rusia. Su liderazgo en el partido bolchevique fue crucial para la Revolución de Octubre, que derrocó al gobierno provisional.

Finlandia, 1917

Líder de la Rusia Soviética: Después de la revolución, Lenin se convirtió en el líder del nuevo gobierno. Estableció el gobierno bolchevique y promulgó una serie de reformas, incluida la nacionalización de la tierra y la industria.

Atentado de Fanni Kaplán: El 30 de agosto 1918, Lenin estaba saliendo de una fábrica de armamento en Moscú, conocida como la Fábrica de Moscú, después de pronunciar un discurso ante los trabajadores. Fanni se acercó y le disparó tres veces con un revólver. Dos de los disparos impactaron en el brazo y el hombro de Lenin, mientras que el tercero erró el blanco. A pesar de las heridas, Lenin sobrevivió al ataque.

Tratado de Brest-Litovsk: Lenin lideró las negociaciones que llevaron al Tratado de Brest-Litovsk en 1918, poniendo fin a la participación rusa en la Primera Guerra Mundial, pero a expensas de grandes concesiones territoriales.

Discurso Plaza Roja

Guerra Civil Rusa: La Rusia Soviética se vio inmersa en una sangrienta Guerra Civil entre los bolcheviques (comunistas) y los Antirreaccionarios (blancos) entre 1918 y 1922.

Creación de la URSS: En 1922, Lenin fundó la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS) tras la consolidación del poder bolchevique.

Enfermedad y Muerte: Lenin sufrió varios derrames cerebrales a partir de 1922, lo que lo dejó incapacitado. Falleció el 21 de enero de 1924. Su cuerpo fue embalsamado y se expuso en la Plaza Roja de Moscú.

Unión de Lucha para la Emancipación de la Clase Obrera. 1895

Lev Kámenev y Lenin en Gorki, 1922

Primavera de Praga

La Primavera de Praga (en txec: Pražské jaro, en eslovac: Pražská jar) va ser un breu període reformista i de liberalització política a Txecoslovàquia entre el 5 de gener i el 21 d'agost de 1968. Va iniciar-se amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a Primer Secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia i va finalitzar amb la invasió del país per part de la Unió Soviètica i d'altres membres del Pacte de Varsòvia, que aturaren les reformes.

Les reformes de la Primavera van ser una aposta decidida per part de Dubček de donar més drets als ciutadans de Txecoslovàquia, tot iniciant un procés de descentralització de l'economia i democratització així com d'aixecament de les restriccions sobre els mitjans, la llibertat d'expressió i de circulació. Després d'un debat sobre la divisió del país en tres repúbliques; Bohèmia, Moràvia-Silèsia i Eslovàquia, Dubček aprovà la decisió de dividir-lo en dues; la República Txeca i Eslovàquia,[nota 1] canvi que finalment va culminar-se el 1992.

Les reformes, especialment la descentralització de l'autoritat administrativa, van ser vistes amb recel pels soviètics, que després de negociacions fallides, van enviar 500.000 militars del Pacte de Varsòvia per ocupar el país en aplicació del que es coneixeria com a Doctrina Bréjnev. Davant d'una força militar superior els txecoslovacs reaccionaren fonamentalment mitjançant accions no violentes com intents de confraternització, de distracció de les tropes enemigues i violacions del toc de queda. Gràcies a aquestes accions de resistència civil, la invasió prevista inicialment per uns pocs dies va allargar-se diversos mesos. Les poques accions violentes, com l'autoimmolació de l'estudiant Jan Palach, no van significar en cap cas una resistència militar a gran escala.

Després de la Primavera, Txecoslovàquia va entrar en un període anomenat normalització, on els diferents líders txecoslovacs, particularment el president Gustáv Husák, van intentar reinstaurar les condicions econòmiques i polítiques prèvies a l'elecció de Dubček. Txecoslovàquia va romandre sota control soviètic fins a la també pacífica Revolució de Vellut de 1989. El relatiu èxit de la resistència no-violenta durant el procés, se cita com un dels elements clau que van facilitar la transició del país cap a la democràcia durant la Caiguda de la Unió Soviètica a principis dels anys 90.

La Primavera de Praga destaca com a font d'inspiració d'artistes com Václav Havel, Karel Husa, Karel Kryl o Milan Kundera, que va escriure la seva obra magna, La insostenible lleugeresa del ser, basada en aquests fets.

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Resum del conflicte

Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931,[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya.[9][10] A la primavera de 1940, Alemanya, aliada a Itàlia, va envair els països de l'Europa occidental i del nord; derrotà amb facilitat els exèrcits francès i britànic; tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord, i el juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria; l'intent d'envair la Unió Soviètica resultaria al final clau en la seva derrota.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]

Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.[15]

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Revolució russa de 1905

La Revolució russa del 1905 va ser una revolta, antigovernamental i espontània, generalitzada arreu de l'Imperi Rus. Aparentment, no va tenir direcció ni control, ni tampoc cap objectiu reconegut. És considerada generalment com el punt d'inici dels canvis a Rússia que van culminar amb la Revolució Russa del 1917 i la fi del Tsarisme.

Context

Encara que les insurreccions havien estat un element comú més de l'imperi Rus, van ser diferents de les dècades anteriors al 1905. El descontentament polític s'havia estat gestant des de la polèmica emancipació dels serfs del 1861 efectuada per Alexandre II. L'emancipació va ser perillosament inacabada, amb anys de pagaments per indemnització o redempció als dvroyanstvo i una llibertat limitada, tècnica per als narod (gent corrent). Els drets del poble van seguir emmarcats dins d'una sèrie de deures i regles rígidament estructurades segons la classe social. L'emancipació va ser només una part d'un conjunt de canvis polítics, legals, socials i econòmics que van començar a la dècada del 1860 mentre el país es desplaçava lentament des de l'absolutisme feudal cap al capitalisme.

Mentre que aquestes reformes havien liberalitzat les estructures econòmiques, socials i culturals, el sistema polític va romandre pràcticament inalterat. Diversos intents de reforma van ser durament rebutjats per la monarquia i la burocràcia. Fins i tot, els canvis consensuats van tenir un abast relatiu; per exemple, menys de quaranta províncies tenien zemstvo (consells rurals), cinquanta anys després de la seva introducció legislativa. Les expectatives, contrarestades pel limitat progrés reformador, va produir una frustració que arribat el moment va desembocar en rebel·lions. La sensació entre aquells els insurrectes era que la demanda de «terra i llibertat» només podia satisfer-se mitjançant la revolució. Els revolucionaris en actiu provenien gairebé exclusivament de la intel·ligèntsia. El moviment es va dir narodnitxestvo, o populisme revolucionari.

No era un grup unificat, sinó més aviat un vast espectre de cèl·lules radicals escindides, cadascuna amb el seu propi ideari. Les arrels ideològiques dels revolucionaris es van originar al treball, anterior a la reforma emancipadora, del noble Alexander Herzen i la seva síntesi del socialisme europeu i el col·lectivisme camperol eslau. Herzen sostenia que la societat russa encara era preindustrial, i abanderava una imatge idealitzada que considerava la narod i la obstxina (comuna camperola) com la base del canvi revolucionari. Al mateix temps al país mancava un proletariat industrial. Altres pensadors van exposar que la pagesia russa era una força extremadament conservadora, lleial a la llar, poble o comunitat, i a ningú més. Aquests pensadors sostenien que als camperols només els importava la seva terra i s'oposarien profundament a la democràcia i el liberalisme occidental.

Posteriors ideòlegs russos també es van veure atrets a la idea d'una elit revolucionària, concepte que es posaria en pràctica el 1917. El 13 de març (Calendari julià) del 1881, Alexandre II va morir en un atemptat amb bomba perpetrat per Narodnaia volia, una escissió del segon partit Zemlia i volia. Va ser succeït per Alexandre III, un fervent conservador, marcadament influït per Konstantin Pobedonostsev, un devot del govern autocràtic. Sota Alexandre III, el servei policial secret (Okhrana) va actuar molt eficientment per a suprimir tant els moviments revolucionaris com els protodemocràtics d'arreu del país. La Okhrana va dispersar la intel·ligència mitjançant empresonaments i exili. Es van prendre mesures legislatives contra «no russos» i seguidors d'altres religions que no fossin l'ortodoxa. La comunitat jueva va estar particularment en el punt de mira. Els intel·lectuals, els «no russos» i els jueus van emigrar per a evitar la persecució. Va ser aquest èxode a Europa Occidental el qual va posar als pensadors russos en contacte amb el marxisme.

El primer grup marxista rus es formaria el 1883, encara que no arribaria a una grandària rellevant fins al 1898. En fort contrast amb l'estancament social de les dècades del 1880 i 1890, es van fer grans salts en el procés industrialitzador. Aquest creixement continuaria i s'intensificaria en l'última dècada del segle XIX amb la construcció del ferrocarril Transsiberià i les reformes empreses pel «sistema Witte». Sergei Witte, que va ser ministre de Finances el 1892, va haver d'enfrontar-se a un constant dèficit pressupostari. Va pretendre incrementar els ingressos de l'Estat impulsant l'economia i atraient inversors estrangers. El 1897 va fixar el ruble al patró or. El creixement econòmic es concentraria en unes poques regions, que incloïen Moscou, Sant Petersburg, Ucraïna i Bakú. Al voltant de la meitat de tot el capital invertit era estranger; així mateix, els experts i emprenedors vinguts de fora van resultar vitals. El 1905, els grups revolucionaris s'havien recuperat de l'opressiva dècada del 1880.

El Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), de tendència marxista es va crear el 1898 i va acabar dividint-se el 1903, donant lloc als menxevics i els bolxevics. Lenin va publicar la seva obra Què queda per fer? el 1902. El Partit Social-Revolucionari (SRs) es va fundar a Jarkov el 1900, i la seva «Organització de Combat» (Boevaia Organizatsiia) va assassinar molts polítics rellevants fins al 1905 i fins i tot després; entre aquests es troben dos ministres de l'Interior, Dimitri Sergeievitx Sipyagin el 1902 i el seu successor, el molt odiat Viatxeslav von Plehve, el 1904. Aquests assassinats van portar al govern a transferir encara més poders a la policia. La guerra contra el Japó, al principi popular, va contribuir més al descontentament general per la successió de les derrotes i la falta d'objectius clars. L'evident desigualtat de l'emancipació estava sent revisada, al mateix temps que els camperols protestaven cremant granges arreu del país. El creixement econòmic de la dècada del 1890 va donar pas a una depressió durant la qual els obrers protestaven per les seves pèssimes condicions. El 1903, un terç de l'exèrcit rus en la part occidental del país tenia assignades tasques d'«acció repressora».

Nicolau II va pujar al tron el 1894. Com els seus predecessors, va rebutjar tossudament qualsevol canvi polític.