Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris república. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris república. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de febrer del 2019

Guerra contra Nabis

La guerra contra Nabis fou l'enfrontament bèl·lic ocorregut l'any 195 aC entre Esparta, polis governada pel tirà Nabis, i una coalició conformada per la Lliga Aquea, Pèrgam i Rodes, que comptava amb el suport de la República de Roma i el Regne de Macedònia. El conflicte també és conegut com la guerra laconiana o guerra romanoespartana.
 

Durant la Segona Guerra macedònica (200-196 aC), Macedònia havia cedit a Esparta el control sobre Argos, una ciutat important de la costa egea del Peloponès. La llarga ocupació d'Argos per Esparta va ser utilitzada com un pretext per Roma i els seus aliats per declarar la guerra i establir un setge sobre Argos, capturar la base naval espartana de Gítion i, finalment, assetjar la mateixa Esparta. Les negociacions posteriors portaren la pau d'acord amb les condicions imposades per Roma, sota les quals Argos i les ciutats costaneres de Lacònia eren alliberades del domini espartà i els perdedors van ser obligats a pagar una important indemnització de guerra. Argos quedà integrada en la Lliga Aquea, i les ciutats de Lacònia restaren sota protecció aquea.

Com a resultat de la guerra, Esparta va perdre la seva posició com un dels principals poders militars a Grècia. Tots els consegüents intents espartans de recobrar les pèrdues van fracassar i Nabis, l'últim dels seus sobirans, va ser assassinat. Poc després Esparta quedaria integrada dins la Lliga Aquea, la seva gran rival, i així concloïen uns quants segles d'independència política.

El període anterior a Nabis

Esparta havia estat governada tradicionalment per dos reis, un de la dinastia euripòntida i un de la dinastia agida, però el 227 aC el rei agida Cleòmenes III va fer assassinar quatre dels cinc èfors[3] i deposava[4] el rei euripòntid Arquidam V. El nou governant associat va ser el seu germà Eucleidas, de la dinastia agida però en el tron euripòntid. Es van emprendre reformes socials, i van rebre subvencions de l'Egipte ptolemaic amb la pretensió de reformar i reforçar el poder militar espartà inspirant-se en el model macedoni. Cleòmenes va augmentar el nombre de homoioi[5] i va dotar l'exèrcit espartà amb els pezhetairoi, falangistes d'armadura lleugera a l'estil macedoni,[6] però molts d'aquests nous homoioi van morir a la batalla de Sel·làsia (222 aC) i el maneig d'un respectable exèrcit d'hoplites sense mercenaris o ilotes lliures es va fer difícil. Aquesta possible amenaça a l'hegemonia macedònia sobre Grècia va quedar aixafada pels antigònids a Sel·làsia i els ptolemaics van deixar de donar el seu suport financer.

Amb el desterrament de Cleòmenes III, Esparta es va convertir en una república sense reis des del 222 aC fins al 219 aC, any en què l'agida Agesípolis III i l'euripòntid Licurg es convertiren en reis.[7] Licurg desposseí Agesípolis el 215 aC,[8] i posteriorment Agesípolis intentà, durant anys recuperar el seu tron amb l'ajuda d'un exèrcit d'exiliats espartans que participaren en la guerra entre Esparta i Roma.[8] Licurg regnà sol fins a la mort, el 210 aC. Els seus successors van ser, com a rei euripòntid, el seu fill Pèlops i, de l'altra banda, el tirà Macànides, que no reclamava cap tipus d'origen reial. Regnaren junts fins al 207 aC, quan Macànides va ser mort per Filopemen a la batalla de Mantinea.

Les reformes de Nabis

Després de la mort del tirà Macànides, el 207 aC, Nabis deposà al rei Pèlops amb l'ajuda d'un exèrcit de mercenaris[10][11] i es va proclamar rei, defensant que era un descendent de Demarat d'Esparta, de la dinastia euripòntida. La tradicional constitució de Licurg havia perdut el seu significat i Esparta quedava dominada per un grup dels seus antics mercenaris.

El 205 aC, Nabis va signar un tractat de pau amb la República de Roma però va atacar i capturar el 201 aC el territori de Messene, aliada d'ambdós bàndols i que Esparta havia governat fins al segle IV aC. Quan va arribar l'exèrcit de Megalòpolis sota el comandament de Filopemen van ser obligats a abandonar Messene.[12] Més tard, van ser derrotats de manera decisiva a Tegea, i Nabis va haver de reconsiderar les seves ambicions expansionistes.[13][14]

Durant la Segona Guerra Macedònica (200 - 196 aC), Filip V de Macedònia havia donat a Esparta el control sobre Argos, una important ciutat a la costa egea del Peloponès, amb la condició que desertés de la coalició romana i s'unís a l'aliança macedònica.[15] Quan la guerra es va girar contra el Regne de Macedònia, Esparta es va reincorporar a la coalició romana i va enviar 600 mercenaris cretencs[16] que reforçaren l'exèrcit romà.[17][18] Filip va ser derrotat de manera decisiva pels romans a la batalla de Cinoscèfals però Esparta va mantenir el control sobre Argos.[19] Després de la guerra, l'exèrcit romà no es va retirar de Grècia sinó que va enviar guarnicions a diversos llocs estratègics per així poder protegir els seus interessos.[20]

La República de Roma, en agraïment per l'ajuda que Nabis oferí a la durant la Segona Guerra Macedònica va permetre al tirà continuar amb el domini sobre la polis d'Argos, nomenant la seva esposa Àpia com a governant de la polis. Àpia i Nabis van adquirir més poder confiscant grans propietats a les famílies riques de les polis sota el seu domini i torturant a aquells qui s'hi resistien; la major part de la terra confiscada va ser redistribuïda als ilotes lliberts, lleials a Nabis,[13][17] convertint el port de Gítion en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat d'Esparta.[21] Va permetre als seus aliats cretencs mantenir bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria.[22] El creixement de la seva força naval va permetre fins i tot als més pobres participar com a remers de les seves naus i tenir una ocupació lucrativa. Sota aquestes circumstàncies, l'extensió de la capacitat naval del port de Gítion molestava els limítrofs estats del mar Egeu i la república romana.[23]
Soldats grecs en formació de falange.[24]

El govern de Nabis es fonamentava en les seves reformes socials i en l'enfortiment de les forces armades espartanes, basades en lleves de homoioi i periecos, recolzats per ilotes lleugerament armats i la política implementada per Nabis va portar als supervivents de la batalla de Sel·làsia a l'exili. Com a conseqüència, les tropes pesants ja no estaven disponibles en nombre suficient i això va causar un seriós declivi en el poder militar espartà i l'objectiu de les reformes de Nabis va ser restablir una classe de subjectes lleials capaces de servir com a falangistes ben equipats. El seu alliberament dels ilotes esclavitzats (els neodamodes) va ser una fita molt notable de la història espartana. Amb aquesta acció Nabis va eliminar un pilar ideològic central del vell sistema social d'Esparta i la principal raó per objectar l'expansió espartana cap a les altres polis. Fins llavors, la principal preocupació d'Esparta havia estat prevenir la revolta ilota i aquesta necessitat limitava qualsevol aventura expansionista; d'aquesta manera, l'acció de Nabis va acabar amb aquest problema d'un sol cop. Els seus ilotes lliberts rebien terres de la seva part i es casaven amb les esposes dels ciutadans espartans exiliats o amb les vídues dels membres adinerats de l'elit espartana, que havien estat assassinats per ordre de Nabis.[25]
Planificació

La república de Roma al 200 aC

La Lliga Aquea estava molesta pel fet que un dels seus membres continuava sota ocupació espartana, i per aquest motiu instà a la República de Roma que es replantegés la decisió que permetia a Esparta conservar els territoris dels quals s'havia apoderat. Els romans van acceptar la proposta dels aqueus, car no volien una Esparta forta i reorganitzada que causés problemes un cop ells haguessin d'abandonar Grècia.[1] L'any 195 aC, Tit Quinti Flaminí I, comandant romà a Grècia, va convocar un consell dels estats grecs a Corint per discutir si calia declarar la guerra a Nabis. Entre els estats que van enviar delegats hi havia la Lliga Etòlia, Macedònia, Roma, Pèrgam, Rodes, Tessàlia i la Lliga Aquea.[26] Tots es van declarar a favor de la guerra, excepte la Lliga Etòlia i Tessàlia, que consideraven que els romans havien d'abandonar Grècia immediatament[27][26] i es van oferir per negociar amb Nabis, però la Lliga Aquea s'hi va oposar, car rebutjava qualsevol acció que representés un increment del poder de la Lliga Etòlia.[27]

Els romans van fer servir la guerra com a pretext per mantenir algunes legions a la regió amb la finalitat de prevenir que els espartans i la Lliga Etòlia s'unissin al rei selèucida Antíoc III el gran si aquest envaïa Grècia.[28] Flaminí va enviar primer un delegat a Esparta, exigint que Nabis lliurés Argos a la Lliga Aquea o iniciaria una guerra contra Roma i els seus aliats grecs.[29] Nabis es va negar a acceptar l'ultimàtum de Flaminí i 40.000 soldats romans i els seus aliats van dirigir-se al Peloponès,[29] on Flaminí va unir les seves forces amb les d'Aristaenos, el comandant aqueu, que comptava amb unes 10.000 unitats d'infanteria i 1.000 de cavalleria a Cleonae, avançant junts cap a Argos. Nabis va designar al seu cunyat, Pitàgores d'Argos, comandant dels 15.000 homes de la guarnició de la ciutat.[30]

A mesura que els romans i la Lliga Aquea avançaven cap a la ciutat, un jove argiu anomenat Damocles va intentar iniciar una revolta contra la guarnició espartana. Amb uns pocs seguidors, des de l'àgora de la ciutat, va dirigir-se als seus conciutadans exhortant-los a revoltar-se, però la revolta no va reixir i Damocles, juntament amb la majoria dels seus seguidors, van ser envoltats i assassinats per la guarnició espartana.[30] Uns pocs supervivents van aconseguir escapar i van poder arribar fins al campament de Flaminí, i li van suggerir que si situava el campament a les portes de la ciutat, els argius es revoltarien contra els espartans.[30] Llavors, Flaminí va enviar la infanteria i la cavalleria lleugera a cercar un nou terreny on establir el campament.[30] En detectar el petit grup de soldats romans, un contingent de tropes espartanes van sortir per les portes de la ciutat i van combatre als romans per mitjà d'escaramusses, aproximadament a uns 300 peus de les muralles de la ciutat. Finalment, els romans van aconseguir que els espartans es retiressin a la ciutat.

Batalla de Madrid

La batalla de Madrid foren els combats entre les forces lleials al govern de la Segona República Espanyola i els militars revoltats durant el mes de novembre del 1936 per aconseguir el control de la ciutat a l'inici de la Guerra Civil espanyola.

Les condecoracions militars més importants de la República Espanyola, la Placa Laureada de Madrid i el Distintiu de Madrid (Distintivo de Madrid),[1] varen rebre el nom de la capital d'Espanya que durant la guerra civil va simbolitzar valor i resistència antifeixista a causa del llarg assetjament.


Antecedents

La insurrecció militar del dia 17 al Marroc es va estendre per la majoria de les guarnicions militars però a Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces fidels a la República i les milícies populars.

La batalla

El mes d'octubre, el general Franco inicia l'assalt a Madrid des de Toledo, a 70 km. Les forces colonials compten amb vuit columnes, combinant l'acció amb la cavalleria de Mola i carros de combat alemanys. Madrid, plena de refugiats que plantegen un problema logístic d'abastament alimentari, és bombardejat durament i regularment mentre les milícies, sense experiència s'estructuren sota el comandament dels generals Miaja i Rojo. Les tropes franquistes arriben a Móstoles, Leganés i Getafe el 4 de novembre. En aquest context de tensió es va produir l'assetjament del Cuartel de la Montaña i les matances de Paracuellos en les quals milers de militars, falangistes, militants de dretes i religiosos són assassinats. La ciutat és assaltada pel sud i per l'oest. El 6 de novembre el govern va fugir fora de la zona de combat, a València. L'atac dels nacionals contra la capital va ser rebutjat en una ferotge batalla que es lliuraria a l'entorn de la Casa de Campo i la Ciudad Universitaria, entre els dies 8 i 23 de novembre gràcies a la resistència de xoc de les milícies i els sindicats,[3] l'arribada de 3.000 membres de les Brigades Internacionals, els primers avions «Mosques» soviètics, i el suport de tanquistes experimentats.[4] Madrid es convertia en el símbol mundial de la lluita contra el feixisme. El 23 de novembre Franco renuncia a la conquesta ràpida de Madrid i decideix allargar la guerra guanyant-la per esgotament del bàndol republicà.

Conseqüències

La batalla acabà amb la victòria republicana, els quals es feren forts a la ciutat i aconseguiren mantenir la comunicació per via terrestre amb els territoris que encara es mantenien lleials al govern democràtic, bàsicament Catalunya i la zona oriental de la península. Aquesta situació perdurà i donà lloc a l'anomenat setge de Madrid, situació de bloqueig sota la pressió militar, que durà fins a la caiguda de la ciutat en mans franquistes el 28 de març del 1939,[5] pocs dies abans de la caiguda de la República Espanyola i el final de la guerra.

Només durant els bombardejos de Madrid del 1936, els primers bombardejos urbans sitemàtics de la història de l'aviació, van morir unes 2000 persones, segons Hugh Thomas.

dimarts, 12 de febrer del 2019

Bombardeig de Xàtiva

El bombardeig de Xàtiva o bombardeig de l'estació de Xàtiva és el nom amb què es coneix l'atac de l'aviació feixista italiana sobre l'estació de la capital de La Costera, el 12 de febrer de 1939.

A causa del gran nombre de víctimes i destrucció material, alguns autors l'han denominat el Guernica valencià.[1] Tot i això, al contrari que el bombardeig de Guernica, el de Xàtiva és menys conegut i després de la guerra va quedar en oblit.



Context històric

Aquest atac s'enquadra dins dels nombrosos atacs sobre població civil que efectuà l'aviació franquista i els seus aliats sobre el País Valencià als últims mesos de la Guerra Civil, quan ja era evident el final d'aquesta i quan l'aviació republicana i les defenses antieaèries valencianes estaven molt malmeses. L'aviació franquista, l'aviació Legionària italiana i la legió Còndor alemanya intensificaren aleshores els seus bombardejos atacant, des de principis de febrer, València, Gandia, Sagunt i Dénia. L'aviació italiana, amb seu a Mallorca, es va mostrar especialment activa, gràcies a l'absència d'impediments.

El bombardeig

Així, el dia 11, la vespra, havien atacat Manuel, una xicoteta població veïna de Xàtiva. El dia 12, finalment, a les 11.30 pm, 5 avions italians aparegueren en el cel de Xàtiva i deixaren caure 20 bombes de 250 kg. Aquestes impactaren de ple sobre l'estació de Xàtiva i les cases circumdants. No se sap si els italians tenien informacions al respecte, però el cas és que en eix moment entrava un comboi militar amb soldats de la XLIX brigada mixta de l'exèrcit Popular que regressava amb permís del front. Les bombes l'agafaren de totes totes i el resultat va ser una carnisseria amb braços i cames penjants dels arbres de l'estació, segons conten els testimonis orals.

A les fotos que realitzaren els mateixos italians, es pot comprovar actualment la gran fumera que provoquen els impactes, que degué fer negre gran part del cel i fer trontollar tota la ciutat. En total, van morir 109 persones de manera directa o dies després en els hospitals, i hi va haver 300 ferits. Alguns hagueren de ser traslladats a l'hospital d'Ontinyent, ja que Xàtiva quedà desbordada davant aquest allau de víctimes. Entre els morts hi hagué sobretot soldats, però també civils: cal destacar-ne 3 xiquets i 14 dones.

L'impacte emocional va ser tan fort que la por a un nou bombardeig es va apoderar de la població de Xàtiva durant aquest darrer tram de la guerra i, tot i la crida de l'alcalde Jovino Fernández a la normalitat, gran part de la població es va traslladar a les cases de camp del paratge de Bixquert, ja que els refugis antiaeris encara no estaven acabats i tothom temia un nou atac.

dimarts, 5 de febrer del 2019

La presa de la Bastilla

La presa de la Bastilla és un esdeveniment de la Revolució Francesa que tingué lloc el 14 de juliol de 1789.




La rendició de la Bastilla, símbol del despotisme, va fer l'efecte d'un sisme, a França com a Europa, fins a la llunyana Rússia imperial. «Fortalesa del secret, i lloc sense justícia, la Bastilla va ser la primera cita de la Revolució». El 14 de juliol de 1789, dia en què la Bastilla és presa per assalt pels Parisencs és, per tradició, considerat com l'inici de la fi de «l'Antic Règim» i el començament de la Revolució Francesa.

La Festa de la Federació va ser organitzada a la mateixa data l'any següent, per coincidir amb el primer aniversari de l'esdeveniment.

Historiografia i llegenda

El poble havia deixat a la Bastilla moltes víctimes de l'arbitrarietat, però es va haver de rendir a l'evidència en el moment de la seva caiguda, el 14 de juliol de 1789, que no comptava més que un grapat de falsaris, un home jove tornat boig, August Taverner, un noble incestuós i un còmplice de Robert-François Damiens, autor d'una temptativa d'assassinat sobre Lluís XV. Els altres presoners, com el marquès de Sade, ja havien estat transferits en un altre lloc poc abans. «Gairebé buida sens dubte, però sobrecarregada : sobrecarregada de la llarga història mantinguda entre la monarquia i la seva justícia». La imatge revolucionària ha contribuït àmpliament a mantenir el mite d'una Fortalesa protegint calabossos on es podrien les víctimes de la monarquia. De fet, la Bastilla havia perdut part la seva funció de presó d'Estat. Provar que s'era present en el moment de la presa de la Bastilla va jugar un gran paper en la carrera dels que es van anomenar patriotes. 863 certificats de vencedor de la Bastilla van ser concedides com a prova de civisme. La Bastilla era el símbol de la tirania monàrquica.

La importància de la presa de la Bastilla ha estat exaltada pels historiadors romàntics, com Jules Michelet, que n'han fet un símbol fundador de la República. Aquest no era defensat més que per un grapat d'homes, però que va fer prop de cent morts entre els assaltants. N'hi va haver sis entre els assetjats, entre els quals el governador M. de Launay.

Des del 16 de juliol, el duc de Dorset, ambaixador d'Anglaterra i familiar del comte d'Artois, escrivia al Foreign Office: «Així, milord, s'ha acomplert la major revolució del qual la Història hagi conservat el record, i, relativament parlant, si es consideren la importància resultats, no ha costat més que ben poca sang. En aquest moment, podem considerar França com un país lliure».