Guerra contra Nabis

La guerra contra Nabis fou l'enfrontament bèl·lic ocorregut l'any 195 aC entre Esparta, polis governada pel tirà Nabis, i una coalició conformada per la Lliga Aquea, Pèrgam i Rodes, que comptava amb el suport de la República de Roma i el Regne de Macedònia. El conflicte també és conegut com la guerra laconiana o guerra romanoespartana.
 

Durant la Segona Guerra macedònica (200-196 aC), Macedònia havia cedit a Esparta el control sobre Argos, una ciutat important de la costa egea del Peloponès. La llarga ocupació d'Argos per Esparta va ser utilitzada com un pretext per Roma i els seus aliats per declarar la guerra i establir un setge sobre Argos, capturar la base naval espartana de Gítion i, finalment, assetjar la mateixa Esparta. Les negociacions posteriors portaren la pau d'acord amb les condicions imposades per Roma, sota les quals Argos i les ciutats costaneres de Lacònia eren alliberades del domini espartà i els perdedors van ser obligats a pagar una important indemnització de guerra. Argos quedà integrada en la Lliga Aquea, i les ciutats de Lacònia restaren sota protecció aquea.

Com a resultat de la guerra, Esparta va perdre la seva posició com un dels principals poders militars a Grècia. Tots els consegüents intents espartans de recobrar les pèrdues van fracassar i Nabis, l'últim dels seus sobirans, va ser assassinat. Poc després Esparta quedaria integrada dins la Lliga Aquea, la seva gran rival, i així concloïen uns quants segles d'independència política.

El període anterior a Nabis

Esparta havia estat governada tradicionalment per dos reis, un de la dinastia euripòntida i un de la dinastia agida, però el 227 aC el rei agida Cleòmenes III va fer assassinar quatre dels cinc èfors[3] i deposava[4] el rei euripòntid Arquidam V. El nou governant associat va ser el seu germà Eucleidas, de la dinastia agida però en el tron euripòntid. Es van emprendre reformes socials, i van rebre subvencions de l'Egipte ptolemaic amb la pretensió de reformar i reforçar el poder militar espartà inspirant-se en el model macedoni. Cleòmenes va augmentar el nombre de homoioi[5] i va dotar l'exèrcit espartà amb els pezhetairoi, falangistes d'armadura lleugera a l'estil macedoni,[6] però molts d'aquests nous homoioi van morir a la batalla de Sel·làsia (222 aC) i el maneig d'un respectable exèrcit d'hoplites sense mercenaris o ilotes lliures es va fer difícil. Aquesta possible amenaça a l'hegemonia macedònia sobre Grècia va quedar aixafada pels antigònids a Sel·làsia i els ptolemaics van deixar de donar el seu suport financer.

Amb el desterrament de Cleòmenes III, Esparta es va convertir en una república sense reis des del 222 aC fins al 219 aC, any en què l'agida Agesípolis III i l'euripòntid Licurg es convertiren en reis.[7] Licurg desposseí Agesípolis el 215 aC,[8] i posteriorment Agesípolis intentà, durant anys recuperar el seu tron amb l'ajuda d'un exèrcit d'exiliats espartans que participaren en la guerra entre Esparta i Roma.[8] Licurg regnà sol fins a la mort, el 210 aC. Els seus successors van ser, com a rei euripòntid, el seu fill Pèlops i, de l'altra banda, el tirà Macànides, que no reclamava cap tipus d'origen reial. Regnaren junts fins al 207 aC, quan Macànides va ser mort per Filopemen a la batalla de Mantinea.

Les reformes de Nabis

Després de la mort del tirà Macànides, el 207 aC, Nabis deposà al rei Pèlops amb l'ajuda d'un exèrcit de mercenaris[10][11] i es va proclamar rei, defensant que era un descendent de Demarat d'Esparta, de la dinastia euripòntida. La tradicional constitució de Licurg havia perdut el seu significat i Esparta quedava dominada per un grup dels seus antics mercenaris.

El 205 aC, Nabis va signar un tractat de pau amb la República de Roma però va atacar i capturar el 201 aC el territori de Messene, aliada d'ambdós bàndols i que Esparta havia governat fins al segle IV aC. Quan va arribar l'exèrcit de Megalòpolis sota el comandament de Filopemen van ser obligats a abandonar Messene.[12] Més tard, van ser derrotats de manera decisiva a Tegea, i Nabis va haver de reconsiderar les seves ambicions expansionistes.[13][14]

Durant la Segona Guerra Macedònica (200 - 196 aC), Filip V de Macedònia havia donat a Esparta el control sobre Argos, una important ciutat a la costa egea del Peloponès, amb la condició que desertés de la coalició romana i s'unís a l'aliança macedònica.[15] Quan la guerra es va girar contra el Regne de Macedònia, Esparta es va reincorporar a la coalició romana i va enviar 600 mercenaris cretencs[16] que reforçaren l'exèrcit romà.[17][18] Filip va ser derrotat de manera decisiva pels romans a la batalla de Cinoscèfals però Esparta va mantenir el control sobre Argos.[19] Després de la guerra, l'exèrcit romà no es va retirar de Grècia sinó que va enviar guarnicions a diversos llocs estratègics per així poder protegir els seus interessos.[20]

La República de Roma, en agraïment per l'ajuda que Nabis oferí a la durant la Segona Guerra Macedònica va permetre al tirà continuar amb el domini sobre la polis d'Argos, nomenant la seva esposa Àpia com a governant de la polis. Àpia i Nabis van adquirir més poder confiscant grans propietats a les famílies riques de les polis sota el seu domini i torturant a aquells qui s'hi resistien; la major part de la terra confiscada va ser redistribuïda als ilotes lliberts, lleials a Nabis,[13][17] convertint el port de Gítion en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat d'Esparta.[21] Va permetre als seus aliats cretencs mantenir bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria.[22] El creixement de la seva força naval va permetre fins i tot als més pobres participar com a remers de les seves naus i tenir una ocupació lucrativa. Sota aquestes circumstàncies, l'extensió de la capacitat naval del port de Gítion molestava els limítrofs estats del mar Egeu i la república romana.[23]
Soldats grecs en formació de falange.[24]

El govern de Nabis es fonamentava en les seves reformes socials i en l'enfortiment de les forces armades espartanes, basades en lleves de homoioi i periecos, recolzats per ilotes lleugerament armats i la política implementada per Nabis va portar als supervivents de la batalla de Sel·làsia a l'exili. Com a conseqüència, les tropes pesants ja no estaven disponibles en nombre suficient i això va causar un seriós declivi en el poder militar espartà i l'objectiu de les reformes de Nabis va ser restablir una classe de subjectes lleials capaces de servir com a falangistes ben equipats. El seu alliberament dels ilotes esclavitzats (els neodamodes) va ser una fita molt notable de la història espartana. Amb aquesta acció Nabis va eliminar un pilar ideològic central del vell sistema social d'Esparta i la principal raó per objectar l'expansió espartana cap a les altres polis. Fins llavors, la principal preocupació d'Esparta havia estat prevenir la revolta ilota i aquesta necessitat limitava qualsevol aventura expansionista; d'aquesta manera, l'acció de Nabis va acabar amb aquest problema d'un sol cop. Els seus ilotes lliberts rebien terres de la seva part i es casaven amb les esposes dels ciutadans espartans exiliats o amb les vídues dels membres adinerats de l'elit espartana, que havien estat assassinats per ordre de Nabis.[25]
Planificació

La república de Roma al 200 aC

La Lliga Aquea estava molesta pel fet que un dels seus membres continuava sota ocupació espartana, i per aquest motiu instà a la República de Roma que es replantegés la decisió que permetia a Esparta conservar els territoris dels quals s'havia apoderat. Els romans van acceptar la proposta dels aqueus, car no volien una Esparta forta i reorganitzada que causés problemes un cop ells haguessin d'abandonar Grècia.[1] L'any 195 aC, Tit Quinti Flaminí I, comandant romà a Grècia, va convocar un consell dels estats grecs a Corint per discutir si calia declarar la guerra a Nabis. Entre els estats que van enviar delegats hi havia la Lliga Etòlia, Macedònia, Roma, Pèrgam, Rodes, Tessàlia i la Lliga Aquea.[26] Tots es van declarar a favor de la guerra, excepte la Lliga Etòlia i Tessàlia, que consideraven que els romans havien d'abandonar Grècia immediatament[27][26] i es van oferir per negociar amb Nabis, però la Lliga Aquea s'hi va oposar, car rebutjava qualsevol acció que representés un increment del poder de la Lliga Etòlia.[27]

Els romans van fer servir la guerra com a pretext per mantenir algunes legions a la regió amb la finalitat de prevenir que els espartans i la Lliga Etòlia s'unissin al rei selèucida Antíoc III el gran si aquest envaïa Grècia.[28] Flaminí va enviar primer un delegat a Esparta, exigint que Nabis lliurés Argos a la Lliga Aquea o iniciaria una guerra contra Roma i els seus aliats grecs.[29] Nabis es va negar a acceptar l'ultimàtum de Flaminí i 40.000 soldats romans i els seus aliats van dirigir-se al Peloponès,[29] on Flaminí va unir les seves forces amb les d'Aristaenos, el comandant aqueu, que comptava amb unes 10.000 unitats d'infanteria i 1.000 de cavalleria a Cleonae, avançant junts cap a Argos. Nabis va designar al seu cunyat, Pitàgores d'Argos, comandant dels 15.000 homes de la guarnició de la ciutat.[30]

A mesura que els romans i la Lliga Aquea avançaven cap a la ciutat, un jove argiu anomenat Damocles va intentar iniciar una revolta contra la guarnició espartana. Amb uns pocs seguidors, des de l'àgora de la ciutat, va dirigir-se als seus conciutadans exhortant-los a revoltar-se, però la revolta no va reixir i Damocles, juntament amb la majoria dels seus seguidors, van ser envoltats i assassinats per la guarnició espartana.[30] Uns pocs supervivents van aconseguir escapar i van poder arribar fins al campament de Flaminí, i li van suggerir que si situava el campament a les portes de la ciutat, els argius es revoltarien contra els espartans.[30] Llavors, Flaminí va enviar la infanteria i la cavalleria lleugera a cercar un nou terreny on establir el campament.[30] En detectar el petit grup de soldats romans, un contingent de tropes espartanes van sortir per les portes de la ciutat i van combatre als romans per mitjà d'escaramusses, aproximadament a uns 300 peus de les muralles de la ciutat. Finalment, els romans van aconseguir que els espartans es retiressin a la ciutat.

Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys fou un conflicte armat ocorregut entre els anys 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l'imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya d'una banda, i l'Electorat de Saxònia, l'Arxiducat d'Àustria, el Regne de França, Rússia —fins a l'any 1762—, Suècia —des del 1757 fins al 1762— i Espanya —a partir del 1761—, de l'altra. Aquesta guerra va provocar més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera primera Guerra Mundial.
 

Front europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia —perduda el 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle el 1748— a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França.

La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia —aliat d'Àustria—, el 28 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.

Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'exèrcit austríac a la Batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la Batalla de Kolin el 18 de juny.

França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'exèrcit prussià. A la Batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la Batalla de Leuthen.

A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la Batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la Batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la Batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la Batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.

El 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la Batalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la Batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a la Batalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac; i a la Batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens.

Menorca

Els francesos desembarcaren a Menorca amb grans forces i van posar setge a Maó, i John Byng rebé el comandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa de Menorca, que fou derrotada.

Cuba i Filipines

A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.

Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal.

Guerra russoturca

La Guerra russoturca de 1877–1878 també coneguda com la Guerra d'Orient , va tenir els seus orígens en la voluntat russa d'aconseguir un accés a la Mar Mediterrània i alliberar els pobles eslaus dels Balcans de l'imperi Otomà.

La guerra comença: fonts balcàniques i la maniobra russa

A Bòsnia i Hercegovina es va iniciar una revolta antiotomana durant l'estiu del 1875, causada principalment per la forta càrrega tributària imposada per l'administració turca. Malgrat una lleugera reducció dels impostos, la revolta va continuar fins a finals del 1875, desembocant en l'alçament búlgar d'abril del 1876. La tensió a Bòsnia i el suport rus van encoratjar els principats de Sèrbia i Montenegro a declarar igualment la guerra a l'Imperi Otomà al qual pertanyien nominalment. La guerra va despertar els interessos imperialistes de dues grans potències: Rússia (Príncep Gortxakov) i Àustria-Hongria (Comte Andrassi), que van signar l'acord secret de Reichstadt el 8 de juliol, pel qual es dividien la Península Balcànica depenent del resultat de la guerra.

A l'agost del 1876, les tropes sèrbies van ser derrotades per l'exèrcit otomà, la qual cosa contrariava els interessos russos i austríacs, que d'aquesta manera no podien reclamar cap territori otomà. No obstant això, les atrocitats comeses contra la població civil eslava durant la guerra i l'alçament búlgar d'abril van tenir una forta repercussió arreu d'Europa. Com a resultat, va tenir lloc, el mes de desembre d'aquell any, la Conferència de Constantinoble en la qual (la Turquia no hi estava representada) les grans potències van debatre les fronteres d'una o més futures províncies autònomes búlgares dintre de l'Imperi Otomà. La Conferència va ser interrompuda quan el canceller turc va informar als delegats que la Turquia havia aprovat una nova constitució que garantia els drets i llibertats de totes les minories ètniques i que els búlgars gaudirien dels mateixos drets que els otomans. Malgrat això, Rússia va continuar sent hostil envers l'Imperi Otomà, postulant que la constitució era només una solució parcial. A través de negociacions diplomàtiques, els russos van assegurar la no-intervenció d'Àustria-Hongria en futures operacions militars. Les restants potències estaven paralitzades pel fort suport de l'opinió pública a la idea de la independència búlgara, per la seva incredulitat en les intencions de l'exèrcit rus, i per altres problemes interns.

Continuació: el borni i el cec

Rússia va declarar la guerra a la Turquia el 24 d'abril del 1877. Alguns descriuen aquesta guerra com "una guerra entre el borni i el cec" a causa dels molts errors d'estratègia comesos per ambdós bàndols, encara que això era un problema comú a totes les guerres contemporànies, des de la de Crimea fins a la dels bòers.

Sobre el paper, el resultat de la guerra era incert. Els russos tenien capacitat per a armar un exèrcit més gran, de fins a 200.000 homes, mentre que els turcs comptaven amb només uns 160.000 soldats, però tenien l'avantatge de les fortificacions i del control total del Mar Negre, a més de comptar amb vaixells patrullers al Danubi. No obstant això, la capacitat militar turca podia estimar-se en un 25% del que s'ha exposat en les xifres. A més, els turcs desconeixien totalment els plans russos i van fer pocs intents per a predir les seves accions i contrarestar-les, preferint mantenir-se en les fortificacions esperant l'arribada de l'enemic.

El comandament militar turc a Istanbul havia subestimat la capacitat russa. No va creure que els russos creuarien el Danubi lluny del delta, pensant que preferirien el camí més curt per la costa del Mar Negre, tot i que en aquesta àrea hi havia les fortaleses turques més fortes, ben subministrades i fornides. A la part interior del Danubi només havia una posició correctament fortificada, la de Vidin, on es trobaven les tropes liderades per Osman Paixà, recentment victorioses contra els serbis.

Curs de la guerra

Des de l'inici de la guerra, Rússia va destruir totes les embarcacions del Danubi, assegurant-se n'el pas per qualsevol punt. Al juny, una petita unitat russa va passar el Danubi prop del delta, a Galatz i va marxar cap a Russe. Això va confirmar als turcs que la gran força russa utilitzaria aquesta zona per a travessar el riu. Al juliol, els russos van construir un pont a través a Svixtov, indret on no hi havia tropes turques significatives. El comandament a Istanbul va ordenar Osman Paixà que anés a protegir la fortalesa de Nikòpol, però de camí Paixà es va assabentar que els russos ja l'havien conquerit i es va dirigir cap a la vila de Plèven.

A penes 24 hores després que Paixà fortifiqués Pleven, nombroses forces russes a càrrec del carismàtic "General Blanc" Mikhaïl Skóbelev van atacar la ciutat. Osman Paixà va organitzar una defensa brillant i va repel·lir dos atacs russos ocasionant-los pèrdues enormes. Els bàndols tenien la mateixa quantitat d'elements i l'exèrcit rus se sentia desanimat. La majoria dels analistes coincideixen que un contraatac hauria permès als turcs prendre el control i destruir el pont. No obstant això, Osman Paixà tenia l'ordre de mantenir-se en el fort de Pleven, i allí es va quedar.

Camp de Batalla prop del Pas de Xipka (Pintura de Vasili Veresxaguin)

Rússia no tenia més tropes per assaltar Pleven, de manera que la van assetjar i demanaren als romanesos que els donessin suport amb tropes. Poc després, les forces romaneses van creuar el Danubi i es van se'ls van unir. El 16 d'agost, a Gorni-Studen, els exèrcits al voltant de Pleven - reanomenats com a Exèrcits de l'Oest - van quedar sota el control del príncep romanès Carles I, assessorat pel general rus Pavel Dmitrievitx Zotov i el general romanès Alexandru Cernat. Els romanesos van lluitar per a capturar els reductes de Grivitza al voltant de Pleven, i els van mantenir sota el seu control fins al final. El setge de Plèven va durar de juliol a desembre de 1877, a partir de quan els Exèrcits de l'Oest van tallar totes les rutes de subministrament cap a la fortalesa.

A finals de novembre, les forces otomanes van intentar trencar el setge en direcció a Opanetos, en el sector defensat per les tropes romaneses. L'intent va fallar i, el 28 de novembre, el comandant Osman Paixà, ferit, va ser capturat. Va lliurar la seva espasa al coronel romanès Mihail Christodulo Cerchez. Els russos a les ordres del mariscal de camp Ióssif Gurko van apoderar-se dels passos d'Stara planinà, que eren crucials per a maniobrar. Després, ambdós bàndols van lluitar a les Batalles del Pas de Xipka. Gurko va realitzar diversos atacs al Pas de Xipka i va aconseguir assegurar-lo. Les tropes turques van intentar reprendre aquesta ruta, per a reforçar a Osman Paixà a Pleven, però no ho van aconseguir. Alhora, Gurko va liderar una ofensiva final que va aixafar als turcs al voltant del Pas de Xipka.

L'ofensiva turca al Pas de Xipka és considerada com un dels pitjors errors de la guerra, atès que els altres passos estaven pràcticament sense protecció. En aquells dies, un gran nombre de tropes turques es van mantenir fortificades al llarg de la costa del Mar Negre i es van involucrar en molt poques operacions. Un fort contingent finlandès, una unitat romanesa de més de 40.000 soldats i brigades voluntàries de la població búlgara local van lluitar en la guerra del costat dels russos.

Intervenen les Potències

El febrer de 1878, l'exèrcit rus gairebé havia arribat a Istanbul però, tement que la ciutat caigués, els britànics van enviar una flota de cuirassats per a intimidar Rússia i evitar que entressin a la ciutat. Sota la pressió de la flota, i havent sofert pèrdues enormes (al voltant de 200.000 homes), Rússia va acceptar buscar un acord; d'aquesta manera se signaria el Tractat de San Stefano. (Ayastefanos Anlaşmesı en turc, el 3 de març, pel qual l'Imperi Otomà reconeixia la independència de la Romania, Sèrbia i Montenegro, així com l'autonomia de Bulgària). Alarmades per l'extensió del poder rus als Balcans, les grans potències van modificar el tractat en el Congrés de Berlín.

Guerra d'Algèria

Quan encara la Quarta República Francesa estava sotragada pel trauma de la guerra d'Indoxina va seguir, sense solució de continuïtat, un nou malson a Algèria: va ser la guerra de descolonització més despietada, que es va perllongar durant vuit anys (1954-1962). Aquest país era la possessió més antiga de França, i s'hi havia dut a terme un procés real de colonització, no solament econòmic, sinó també humà: el 1956 vivien al país un milió de colons europeus (coneguts com a pied-noirs, i que eren sobretot francesos, espanyols i maltesos), sobre una població total de 8.700.000 algerians musulmans. A més, era la colònia més propera a França, estava situada a l'altra banda del Mediterrani, i compartia fins i tot una similitud geogràfica amb el sud de la metròpoli.

En segon lloc, les possessions africanes havien estat decisives per a assegurar la continuïtat de l'Estat francès durant la Segona Guerra Mundial. L'exèrcit metropolità havia estat derrotat pels alemanys el 1940, però les tropes colonials franceses havien sobreviscut intactes i es van posar al servei de De Gaulle i la França Lliure a partir de 1942. En certa manera, França havia acabat en el bàndol dels guanyadors gràcies al seu imperi, i en això, Algèria i el Marroc hi havien tingut un paper rellevant. Per tant, encara en els anys cinquanta, les colònies es veien com una mena de reserva política i de supervivència estatal. Les consideracions històriques, sentimentals i polítiques es van unir a les merament econòmiques quan el 1956 es van descobrir jaciments de petroli al Sàhara algerià.

La repressió francesa

La rígida administració francesa i la seva actitud de considerar separatisme nu i cru qualsevol reclamació de drets per part de les províncies-colònies va contribuir de manera clara a l'esclat de la violència a Algèria.

Però els algerians havien aportat als exèrcits francesos gairebé dos-cents mil soldats, i malgrat això amb prou feines havien estat afavorits amb millores en les seves condicions polítiques o econòmiques. La frustració estava més soterrada del que semblava, i pel maig de 1945, coincidint amb les celebracions del final de la Segona Guerra Mundial es va desencadenar una matança de població blanca al poblet de Sétif.

Les atrocitats van causar un centenar de víctimes, però la resposta de les autoritats va ser desproporcionada, i va incloure bombardejos a pobles sencers, afusellaments sense judici i mà lliure a la venjança dels colons pied-noirs. La xifra de morts entre la població algeriana musulmana, segurament, va ser superior a les 10.000 persones.

El Front d'Alliberament Nacional (FLN)

La societat algeriana musulmana va quedar tan desfeta per la repressió que en els anys successius no es va tornar a produir cap protesta important. No obstant això, molts dels soldats algerians que havien servit a l'exèrcit francès a Europa, durant la Segona Guerra Mundial, van acabar formant els quadres de l'anomenat Front d'Alliberament Nacional Algerià (FLN), que l'any 1954 es va llançar a la insurrecció contra el domini colonial.

La revolta algeriana va agafar els francesos en un moment particularment amarg: en plena assimilació de la derrota patida a la guerra d'Indoxina. En realitat, bona part de les unitats retirades a l'Extrem Orient van ser enviades a Algèria, embarcades en una guerra colonial.

Després d'un panorama de derrotes militars successives que arrencaven de 1940, els militars francesos estaven decidits a no aturar-se davant de res per tal de conservar Algèria. El 1956, els desordres i el terrorisme havien desembocat en una guerra oberta i la guarnició francesa a Algèria, estimada en 200.000 homes, es va duplicar al llarg d'aquell any. La independència del Marroc i de Tunísia (el 1956) va contribuir a fer que el conflicte prengués més magnitud, ja que des d'aquests països (i des d'Egipte) arribaven armes i combatents per a l'FLN.

Mentrestant, a París, la Quarta República Francesa s'enfonsava, víctima de les inacabables crisis polítiques dels governs i la Cambra. Era una situació molt delicada, ja que a Algèria, l'elit militar es queixava de la debilitat dels polítics. De fet, l'estament castrense disposava de tantes atribucions a Algèria que el poder estava pràcticament a les seves mans. Pel maig de 1958, amb el suport dels pied-noirs, els militars van prendre el control de la colònia i van instaurar un comitè de salvació pública dirigit pel general Massud.

Davant del temor d'un possible cop d'estat, el general De Gaulle, que havia abandonat el poder el 1947 en protesta per com s'havia creat la Quarta República, va assumir el poder com a president de la República. L'enorme autoritat moral que De Gaulle tenia aleshores, juntament amb la seva innegable habilitat com a polític, van servir per a desactivar la crisi, tot i que es va haver de redactar una Constitució (la que va donar pas a la Cinquena República Francesa), es va produir un nou intent militar de cop d'estat (abril de 1961) i va aparèixer un brot de terrorisme ultranacionalista, l'Organisation de l'armée secrète (OAS), l'objectiu de la qual era evitar la cessió d'Algèria. Malgrat tot, però, l'any 1962 França va sortir del mal pas accedint a l'autodeterminació algeriana amb els Acords d'Evian

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Resum del conflicte

Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931,[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya.[9][10] A la primavera de 1940, Alemanya, aliada a Itàlia, va envair els països de l'Europa occidental i del nord; derrotà amb facilitat els exèrcits francès i britànic; tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord, i el juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria; l'intent d'envair la Unió Soviètica resultaria al final clau en la seva derrota.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]

Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.[15]

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l'1 d'agost i a França el 3 d'agost.[2] Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia, l'Imperi rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918,[3] que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle xix. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.