Batalla de Madrid

La batalla de Madrid foren els combats entre les forces lleials al govern de la Segona República Espanyola i els militars revoltats durant el mes de novembre del 1936 per aconseguir el control de la ciutat a l'inici de la Guerra Civil espanyola.

Les condecoracions militars més importants de la República Espanyola, la Placa Laureada de Madrid i el Distintiu de Madrid (Distintivo de Madrid),[1] varen rebre el nom de la capital d'Espanya que durant la guerra civil va simbolitzar valor i resistència antifeixista a causa del llarg assetjament.

Antecedents

La insurrecció militar del dia 17 al Marroc es va estendre per la majoria de les guarnicions militars però a Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces fidels a la República i les milícies populars.

La batalla

El mes d'octubre, el general Franco inicia l'assalt a Madrid des de Toledo, a 70 km. Les forces colonials compten amb vuit columnes, combinant l'acció amb la cavalleria de Mola i carros de combat alemanys. Madrid, plena de refugiats que plantegen un problema logístic d'abastament alimentari, és bombardejat durament i regularment mentre les milícies, sense experiència s'estructuren sota el comandament dels generals Miaja i Rojo. Les tropes franquistes arriben a Móstoles, Leganés i Getafe el 4 de novembre. En aquest context de tensió es va produir l'assetjament del Cuartel de la Montaña i les matances de Paracuellos en les quals milers de militars, falangistes, militants de dretes i religiosos són assassinats. La ciutat és assaltada pel sud i per l'oest. El 6 de novembre el govern va fugir fora de la zona de combat, a València. L'atac dels nacionals contra la capital va ser rebutjat en una ferotge batalla que es lliuraria a l'entorn de la Casa de Campo i la Ciudad Universitaria, entre els dies 8 i 23 de novembre gràcies a la resistència de xoc de les milícies i els sindicats,[3] l'arribada de 3.000 membres de les Brigades Internacionals, els primers avions «Mosques» soviètics, i el suport de tanquistes experimentats.[4] Madrid es convertia en el símbol mundial de la lluita contra el feixisme. El 23 de novembre Franco renuncia a la conquesta ràpida de Madrid i decideix allargar la guerra guanyant-la per esgotament del bàndol republicà.

Conseqüències

La batalla acabà amb la victòria republicana, els quals es feren forts a la ciutat i aconseguiren mantenir la comunicació per via terrestre amb els territoris que encara es mantenien lleials al govern democràtic, bàsicament Catalunya i la zona oriental de la península. Aquesta situació perdurà i donà lloc a l'anomenat setge de Madrid, situació de bloqueig sota la pressió militar, que durà fins a la caiguda de la ciutat en mans franquistes el 28 de març del 1939,[5] pocs dies abans de la caiguda de la República Espanyola i el final de la guerra.

Només durant els bombardejos de Madrid del 1936, els primers bombardejos urbans sitemàtics de la història de l'aviació, van morir unes 2000 persones, segons Hugh Thomas.

Guerra Civil de Guatemala

La Guerra Civil de Guatemala va durar 36 anys, des de 1960 fins a 1996, i va ser la guerra més llarga del continent americà.

Hi va haver uns 200.000 morts i entre 40.000 a 50.000 persones desaparegudes. Amb un intent de genocidi de la població indígena de Guatemala per part dels descendents d'europeus. 

Causes

Els antecedents de la guerra civil van ser una protesta de camperols contra el govern de Guatemala que, en aquell moment, era una dictadura militar de dretes.

El govern dels Estats Units, per evitar un tomb cap a l'esquerra, a través de la CIA va endegar l'operació PBSUCCESS (1953–54) propiciant que el coronel Carlos Castillo Armas fes un cop d'estat. Aquest nou president prohibí els sindicats i els partits d'esquerres amb l'efecte que l'oposició d'esquerra es radicalitzés.

A aquest cop d’estat en van seguir altres i la discriminació i el racisme contra els maies i altres ètnies que, malgrat ser la majoria de la població no posseïen la terra. Poc després de la revolució cubana un grup de militars guatemaltencs d'esquerres es varen revoltar contra el govern i van mantenir contactes amb el govern comunista cubà

Desenvolupament

El 31 de gener de 1980 un grup d'indígenes guatemaltencs ocuparen l'ambaixada espanyola, l'edifici va ser cremat i hi moriren 36 persones, entre elles el pare de l'aleshores desconeguda Rigoberta Menchú.

José Efraín Ríos Montt un general de l’exércit, va encapçalar el 23 de març de 1982 un cop d’estat contra el president electe Ángel Aníbal Guevara i Ríos assumí el poder de forma dictatorial. Durant els 16 mesos que va governar les seves "Patrulles d’Autodefensa Civil" (PAC), que en realitat eren grups paramilitars, lluitaren contra tot tipus d'opositors i van fer impossible la democràcia. Un altre cop d’estat, el del ministre de Defensa Oscar H. Mejía Víctores, el va derrocar.

En aquell moment entrà en acció la posteriorment premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú amb el seu llibre de 1983 “Em dic Rigoberta Menchú i així em va néixer la consciència”.

El 1986 el civil Vinicio Cerezo arribà a la presidència del país ja dotat d’una nova constitució i amb mesures democràtiques i de garanties pels drets humans. Però la violència va seguir encara 10 anys més.

El president Álvaro Arzú Irigoyen va ser qui, el 1996, va signar amb el guerriller Rolando Morán les negociacions de la pau definitiva. Amb aquest acord el braç polític de la guerilla va passar a ser un partit polític legal.

Bombardeig de Xàtiva

El bombardeig de Xàtiva o bombardeig de l'estació de Xàtiva és el nom amb què es coneix l'atac de l'aviació feixista italiana sobre l'estació de la capital de La Costera, el 12 de febrer de 1939.

A causa del gran nombre de víctimes i destrucció material, alguns autors l'han denominat el Guernica valencià.[1] Tot i això, al contrari que el bombardeig de Guernica, el de Xàtiva és menys conegut i després de la guerra va quedar en oblit.

Context històric

Aquest atac s'enquadra dins dels nombrosos atacs sobre població civil que efectuà l'aviació franquista i els seus aliats sobre el País Valencià als últims mesos de la Guerra Civil, quan ja era evident el final d'aquesta i quan l'aviació republicana i les defenses antieaèries valencianes estaven molt malmeses. L'aviació franquista, l'aviació Legionària italiana i la legió Còndor alemanya intensificaren aleshores els seus bombardejos atacant, des de principis de febrer, València, Gandia, Sagunt i Dénia. L'aviació italiana, amb seu a Mallorca, es va mostrar especialment activa, gràcies a l'absència d'impediments.

El bombardeig

Així, el dia 11, la vespra, havien atacat Manuel, una xicoteta població veïna de Xàtiva. El dia 12, finalment, a les 11.30 pm, 5 avions italians aparegueren en el cel de Xàtiva i deixaren caure 20 bombes de 250 kg. Aquestes impactaren de ple sobre l'estació de Xàtiva i les cases circumdants. No se sap si els italians tenien informacions al respecte, però el cas és que en eix moment entrava un comboi militar amb soldats de la XLIX brigada mixta de l'exèrcit Popular que regressava amb permís del front. Les bombes l'agafaren de totes totes i el resultat va ser una carnisseria amb braços i cames penjants dels arbres de l'estació, segons conten els testimonis orals.

A les fotos que realitzaren els mateixos italians, es pot comprovar actualment la gran fumera que provoquen els impactes, que degué fer negre gran part del cel i fer trontollar tota la ciutat. En total, van morir 109 persones de manera directa o dies després en els hospitals, i hi va haver 300 ferits. Alguns hagueren de ser traslladats a l'hospital d'Ontinyent, ja que Xàtiva quedà desbordada davant aquest allau de víctimes. Entre els morts hi hagué sobretot soldats, però també civils: cal destacar-ne 3 xiquets i 14 dones.

L'impacte emocional va ser tan fort que la por a un nou bombardeig es va apoderar de la població de Xàtiva durant aquest darrer tram de la guerra i, tot i la crida de l'alcalde Jovino Fernández a la normalitat, gran part de la població es va traslladar a les cases de camp del paratge de Bixquert, ja que els refugis antiaeris encara no estaven acabats i tothom temia un nou atac.